Mubàrak i Ben Ali, d'àngels a dimonis

Fa poques setmanes que els nostres mitjans de comunicació han descobert totes les maldats que amagava el sistema polític impulsat a Egipte pel rais Hosni Mubàrak i el seu Partit Nacional Democràtic. Mai com fins ara -com poc abans de la seva caiguda, vull dir- els periodistes havien parlat tan clar de detencions arbitràries, d'eleccions manipulades, d'atemptats contra les llibertats més bàsiques i d'una desigualtat econòmica que provoca que bona part de la població del país del Nil visqui en la misèria. Mai com fins ara les pàgines dels diaris han utilitzat amb tanta freqüència l'apel·latiu de dictador per referir-se a Mubàrak o al seu homònim tunisià Ben Ali, derrocat pocs dies abans No negaré que aquesta descoberta és positiva de totes totes, però no hem d'oblidar que, fins a aquell moment, la majoria de mitjans occidentals només ens descrivien Egipte o Tunísia com a paradisos per al turisme i com el mur imprescindible que s'havia hagut de bastir davant de l'auge de l'islamisme. Un mal menor necessari, en definitiva. I els informes que elaboraven associacions com Amnistia Internacional -com els del 2008 o 2009, per exemple, en què es denunciaven greus violacions dels drets humans en aquests dos països- passaven desapercebuts a les pàgines dels diaris, a les tertúlies radiofòniques o a les notícies de les televisions. Mentrestant, Mubàrak, talment com si fos la reencarnació del gran faraó Ramsès II -el que va fer de la Batalla de Cadeix la punta de llança d'una intel·ligent ofensiva mediàtica fa més de 3.000 anys-, continuava la seva lluna de mel de més de trenta anys amb aquells que s'esquincen les vestidures si la dignitat de les persones és atropellada... en altres parts del món.

Egipte i Tunísia han esdevingut les dues puntes de llança d'un procés de canvi imparable en el món àrab que ara afecta de manera dramàtica la població de Líbia. Mubàrak i Ben Ali, dos personatges lloats per Occident, han acabat repudiats pels mateixos que els havien elevat als altars. Començant per la Casa Blanca i acabant per la immensa majoria de governs de la Unió Europea, als quals les revoltes d'aquestes darreres setmanes han tornat a agafar amb el pas canviat. Això sí, en el moment que han vist que el canvi era inevitable han corregut a defensar la democràcia i a deslegitimar aquells a qui havien donat suport durant tants i tants anys. El cas de França, com sempre, és paradigmàtic. De màxims aliats de Ben Ali -amb ministres com Michèlle Alliot-Marie passant vacances de somni al país africà pagades per l'entorn del dictador- han passat a no deixar-lo ni aterrar en cap aeroport gal durant una fugida que, sense que ell ho desitgés, va acabar a l'Aràbia Saudita.

Ni tan sols la Internacional Socialista, a la qual s'hauria de suposar una certa sensibilitat en la defensa dels drets humans, no ha sigut capaç d'expulsar del seu si els partits de Mubàrak i Ben Ali fins que aquests estaven a punt de ser descavalcats del poder per les revoltes populars. Tot això no és sinó un reflex de la hipocresia que amaguen les anomenades relacions internacionals , més marcades per inconfessables interessos econòmics que no pas per la defensa de la democràcia o els drets humans. I el món àrab ni ha estat ni és una excepció.

Com, si no, podem entendre la complicitat de la majoria de governs de la Unió Europea (capitanejats per França i per una Espanya que mai ha sabut assumir el seu antic paper colonial) amb les polítiques d'assimilació que des de fa més de trenta anys du a terme la monarquia marroquina al Sàhara Occidental? Com, si no, podem entendre la tèbia reacció davant de les massacres del drama de Líbia? La resposta, al contrari del que deia el cantautor, no està en el vent, sinó en uns interessos econòmics que fan que la principal preocupació sobre la situació actual de Bahrain sigui saber si la revolta impedirà la celebració del primer gran premi de la temporada del Mundial de Fórmula 1. Vergonyós!