‘¡Mucho mejor!’

Manuel Marchena és conscient que són moltes les mirades que escruten cada dia la seva actuació com a president de la sala del Tribunal Suprem en el judici del Procés. La imatge en les primeres sessions podia semblar que es corresponia a la d’un magistrat serè i pacient que destinava el temps suficient a escoltar totes les parts amb respecte i voluntat.

A poc a poc, en el transcurs de les setmanes, vam veure com aquella imatge del magistrat Marchena es transformava. La comoditat amb què el magistrat escoltava el relat dels processats es veia ampliada durant les llargues narracions, quasi èpiques, d’alguns dels agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que parlaven d’episodis impossibles de situar en la realitat de l’1-O. A mesura que han anat avançant les sessions, els observadors internacionals i experts han anat veient clares algunes de les possibles vulneracions i deficiències del judici, que s’han aguditzat progressivament.

L’actitud del tribunal va acabar de virar quan els testimonis de la defensa van començar a narrar el que havien viscut d’una manera tan vivencial i transparent que feia impossible pensar que mentien, exageraven o ometien informació interessadament. Ans al contrari, la seva honestedat es feia patent en les declaracions. Aquelles experiències parlaven d’episodis de violència i de por que feien que el relat dels policies resultés frontalment incompatible amb allò que va passar. En el torn de preguntes de la defensa de Cuixart, l’advocat Benet Salellas va intentar repetidament demanar a la filòsofa catalana Marina Garcés, que estava declarant en qualitat de testimoni, si ella s’havia pronunciat en relació a la por que es va viure l’1-O. Mentre que la defensa demanava per un fet que ella havia verbalitzat en les seves declaracions, el magistrat insistia a no voler conèixer quines eren les seves percepcions ni què havia sentit, cosa que no estava sent requerida.

En aquesta ocasió la defensa, en veure vetada la possibilitat de demanar sobre un fet objectiu (què havia dit o què no havia dit), va renunciar a seguir interrogant. Va ser llavors quan el president del tribunal va deixar anar un “ ¡Mucho mejor! ”. El magistrat és molt conscient que un comentari així pot comportar la falta de judici imparcial. No seria la primera vegada que l’estat espanyol rep una condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans per fets similars.

Un dels precedents recents el trobem en el judici contra la cúpula de Batasuna, l’anomenat cas Bateragune, en el qual diversos membres de l’esquerra abertzale van ser condemnats per haver intentat reconstruir el partit seguint ordres d’ETA. En aquest cas, el procés es va desenvolupar a l’Audiència Nacional a mans de la magistrada Ángela Murillo. En el transcurs del judici oral, la magistrada va preguntar a Arnaldo Otegi, i ell va acollir-se al dret a no declarar. I sorprenentment, atesa la necessitat d’imparcialitat del tribunal, la magistrada va emetre una valoració amb les següents paraules: “ Ya sabía yo que no me iba a contestar a esa pregunta ”. La sentència de la secció quarta de l’Audiència Nacional va fer-se pública el 16 de setembre del 2011. Condemnava Arnaldo Otegi i la resta de processats a 10 anys. El 7 de maig del 2012, el Tribunal Suprem va desestimar els recursos de les defenses, que van haver de recórrer al Tribunal Constitucional demanant una empara que els va ser rebutjada el 22 de juliol del 2014. El periple judicial va haver d’arribar fins al Tribunal Europeu de Drets Humans, que el 6 de novembre del 2018 va reconèixer que l’Audiència Nacional havia vulnerat l’article 6.1. de la Convenció Europea de Drets Humans (us convido a llegir-lo, no podem exercir els drets que no coneixem), referent al dret a ser jutjat per un tribunal imparcial.

Però no és només un comentari el que ens alerta sobre la possibilitat de veure vulnerat de nou l’article 6.1. El magistrat ha mostrat en nombroses ocasions les molèsties que li provoquen els plantejaments de les defenses, i ha arribat a transmetre a través del servei de premsa del tribunal una opinió referendada pels set magistrats, que haurien opinat que “l’estratègia de la defensa de Cuixart i el comportament de testimonis i advocats és intolerable i una provocació”. Aquestes valoracions han fet reaccionar fins i tot el Consell de l’Advocacia Catalana, que les ha rebutjat. Són manifestacions que podrien arribar a vulnerar el dret a la defensa i comportar la nul·litat del judici.

Som davant d’un procés judicial que durarà anys, amb conseqüències judicials, polítiques i socials de les quals encara no hem pres la mesura. La pressió del tribunal a l’hora de dictar sentència serà altíssima. Esperem que les seves pors no s’hagin de resoldre molts anys després a Estrasburg. Ens hi juguem la democràcia.

Més continguts de