Multiculturalisme: els tres errors de Nicolas Sarkozy
Quan Nicolas Sarkozy va afirmar a Paroles de Français , un programa televisiu dedicat a la política, que "el multiculturalisme ha fracassat", va cometre tres errors. En primer lloc, va fer servir un concepte complex aliè a la tradició política francesa. En segon lloc, es va equivocar de tàctica en voler competir amb la líder de l'extrema dreta Marine Le Pen sense treure'n cap profit. I, finalment, va complicar encara més el missatge que vol enviar a l'electorat sobre el tema identitari. Aquest nou posicionament de Sarkozy contradiu les seves anteriors reivindicacions de la diversitat i d'un "laïcisme positiu".
El primer error del president és de tipus lèxic. Multiculturalisme és una paraula aliena al vocabulari polític francès i, per tant, difícil d'entendre: es fa servir sobretot en els àmbits acadèmics, i la majoria de francesos no la relacionen amb cap realitat. Si de cas, l'associen amb una cosa desagradable i amenaçadora, com el terme comunitarisme, que també s'utilitza exclusivament en debats polítics i intel·lectuals. El president francès fins i tot va arribar a barrejar els dos conceptes quan va afirmar: "No volem una societat en què coexisteixin les comunitats". El multiculturalisme és també un concepte complex amb múltiples referències. Remet al fet de l'existència d'una diversitat d'identitats en les societats contemporànies. Dóna peu a nombrosos debats teòrics en molts països, sobretot al món anglosaxó. I es tradueix en mesures que promouen la diversitat cultural i en unes polítiques identitàries basades en l'etnicitat, la religió, el gènere, l'orientació sexual, les tradicions lingüístiques o regionals, etcètera.
És fàcil deduir d'on ha tret Sarkozy aquesta idea. Fa poc la va sentir en boca dels seus col·legues conservadors Angela Merkel i David Cameron. La clau per entendre aquesta tendència generalitzada, que va més enllà de les fronteres polítiques i nacionals d'Europa, és l'ascens, en aquests últims anys, de noves formes de populisme encarnades en figures com l'holandès Geert Wilders. La seva retòrica es basa fonamentalment en l'amenaça que l'islam representa per als valors occidentals: les llibertats bàsiques, els drets sexuals i els de les dones, el laïcisme i el pluralisme polític i religiós.
Però, en segon lloc, el president francès comet també un error tàctic. En afirmar que el multiculturalisme ha fracassat, vol reblar un argument ja esbossat en el famós discurs pronunciat a Grenoble aquest estiu: "Estem pagant el preu de cinquanta anys d'immigració insuficientment regulada, i això ha fet fracassar la integració. Estem molt orgullosos del nostre sistema d'integració. No seria hora que ens despertéssim? Que analitzéssim quins resultats n'hem tret? Què ha funcionat i què no?"
L'elevada intenció de vot que aconsegueix Marine Le Pen per a la primera volta de les eleccions presidencials i la seva creixent popularitat política en les recents enquestes d'opinió són els motius que expliquen aquest argument del president.
El problema és que costa de creure que aquesta estratègia pugui tenir èxit. Els votants francesos pateixen les conseqüències socials de la recessió econòmica, i les dures mesures adoptades per lluitar contra la delinqüència no s'han traduït en uns resultats tangibles. A diferència del que va passar a les eleccions del 2007, ara els votants no confien en Sarkozy. Utilitzar els mateixos arguments de fa quatre anys per captar una important parcel·la del vot del Front Nacional es revelarà perillós i inútil, no sols perquè és una estratègia que només funciona una vegada, sinó també perquè Marine Le Pen ha polit el seu ideari polític. A més del seu programa contra la immigració i la delinqüència, clàssic de la dreta, ara ofereix uns plantejaments socioeconòmics molt més decantats cap a l'esquerra. Ho combina amb una versió més sofisticada de la retòrica antimusulmana del seu pare. Ara es postula com l'única protectora dels jueus, les dones i els gais contra les amenaces de l'islam i en nom del laïcisme!
El tercer error del president francès revela també la profunda falta de coherència de la seva iniciativa sobre la "identitat nacional". Com pot ser que ara proclami el fracàs d'una política que ell mateix havia demanat? En efecte, ¿qui, si no Sarkozy, elogiava, com a ministre d'Afers Exteriors i com a president, un comunitarisme musulmà? ¿Qui va adoptar una posició contrària al "model republicà" reivindicant un "laïcisme positiu" i la religió com a "ètica superior"? ¿Qui ha promogut una "diversitat" elitista i telegènica com la panacea per a les barreres socials i la discriminació que pateixen els francesos d'origen immigrant? ¿Qui posa en marxa i alimenta constantment uns suposats "debats públics" sobre identitat nacional, història o islam per motius electorals?
Aquest debat sobre el multiculturalisme ha desestabilitzat profundament el ja fràgil teixit social i cultural francès. Concentra tota l'atenció en els francesos d'origen immigrant i en les dures mesures aplicades actualment en la lluita contra la delinqüència. Aquesta estratègia, però, no dóna una resposta eficaç als problemes derivats del multiculturalisme. Si hi ha algun fracàs, és el d'una política ineficaç, injusta i curta de vista; un fiasco que avui, en un moment en què es desencadenen revolucions polítiques als països de procedència de molts francesos d'ascendència immigrant, afecta també la política exterior francesa.
