Multipolaritat i cadires buides
Ara fa un parell d'anys vaig escriure que Europa havia de cedir protagonisme en determinats organismes internacionals. Renunciar a tanta cadira petita i contradictòria i crear-ne una de forta que representés tota la Unió Europea. I deixar espai de representació als països emergents. Però també advertia que, alhora, calia estar amatent a la voluntat democràtica que aquests estats emergents demostraven. Deia que si havíem de canviar un món monopolar dirigit per democràcies per un altre de multipolar, on les dictadures eren respectades, aleshores preferia quedar-me amb el món monopolar.
I aquells perills que s'entreveien s'estan posant de manifest últimament. Acceptar el lideratge polític de règims no democràtics és un error que pot portar a problemes ja viscuts. Veure com la Xina fa de mediador en el conflicte coreà o constatar permanentment que l'opinió russa resulta ser sempre la suficient i necessària per anar contra Occident ens hauria de preocupar. Sobretot quan, des d'aquí, a aquests règims se'ls dóna prou rang informatiu per considerar-los equivalents a nosaltres, als països occidentals democràtics. Pel que llegeixo, això és motiu de preocupació entre la intel·lectualitat internacional. No pas aquí. Es podria deduir que, o bé a Catalunya no hi ha preocupació per la democràcia ni pels afers internacionals, o bé no tenim intel·lectualitat. Em temo que anem curts de les dues coses.
Ha estat notícia l'absència de determinats països al lliurament dels premis Nobel. Protesten, diuen, per la "manipulació" que ha significat atorgar el de la pau al senyor Liu Xiaobo. A més de la Xina, els països absents han estat: Rússia, el Kazakhstan, Colòmbia, Tunísia, l'Aràbia Saudita, el Pakistan, Sèrbia, l'Iraq, l'Iran, el Vietnam, l'Afganistan, Veneçuela, les Filipines, Egipte, el Sudan, Ucraïna, Cuba i el Marroc. Observareu que llevat d'algunes democràcies sui generis , a la majoria de països la democràcia ni hi és ni se l'espera. Trobo a faltar que s'hagi titllat aquests països com el que majoritàriament són: dictadures. O règims antioccidentals, qualificatiu que seria més precís.
Aquesta tebior a l'hora de defensar la democràcia demostra les carències provocades per una societat tova, dotada d'un entrellat formatiu de conviccions escassament democràtiques. En els darrers decennis, el nostre sistema educatiu s'ha bellugat en l'àmbit de l'ambigüitat ideològica més inacceptable. I, és clar, un comença de jove perdonant algunes dictadures i s'acaba barrejant-ho tot i equiparant dictadura i democràcia. En benefici d'una falsa tolerància s'ha volgut educar els alumnes explicant-los que en aquest món no hi ha ni bons ni dolents. I és mentida. Al món actual hi ha els bons (els que creuen en la democràcia) i els dolents (els que no hi creuen).
El món té ara dictadures diverses, però totes són tractades amb guants de seda. S'ha donat carta de naturalitat a la intervenció de dictadures en la resolució de conflictes on la democràcia està en joc. Fantàstic! Hi ha la pseudodictadura russa (se li perdona tot per ser el destil·lat podrit de setanta anys d'un experiment pel qual massa gent d'aquí havia apostat) i la dictadura xinesa (règim comunista amb incrustacions de mercat). Però també hi ha altres dictadures. Les teocràtiques, per exemple, a les quals, en nom d'una tolerància estúpida se'ls accepta qualsevol barbaritat. La societat catalana no entén que cal estar rabiosament en contra dels totalitarismes. Vinguin d'on vinguin i tinguin les proporcions que tinguin.
Ara que, hipòcritament, ens sorprenen les informacions de Wikileaks, hauríem d'actuar fermament, però amb saviesa. No només tenim el dret, sinó també l'obligació d'exigir transparència als nostres governants. Ningú està més disposat que jo a ser escèptic i a desconfiar de qui ostenta el poder -encara que aquest poder li haguem atorgat nosaltres mitjançant unes eleccions lliures-. Però hi ha un punt on ens hauríem d'aturar per reflexionar. És aquell punt en què no es té clar a qui s'està disparant: si als amics o als enemics. Vull dir que si la reacció indignada que ens provoquen les informacions que vessa Wikileaks és superior a la que ens provoca la cadira buida que el senyor Liu Xiaobo ha hagut de deixar a Oslo és que alguna cosa no rutlla. I tot sembla indicar que Catalunya es troba en aquest cas.
No som un país que mai hagi hagut de sortir més enllà de les seves fronteres per defensar la democràcia. Tendim a opinar dels altres, però a casa ho emboliquem tot per tal que la democràcia s'estavelli. La inconsciència és total i absoluta en un moment que hauríem de tenir clares determinades idees. No podem posar a la mateixa cel·la aquells dels nostres que actuen malament, amb aquells altres que voldrien el nostre sistema anorreat. Occident no pot tolerar que determinats països emergents vulguin emplenar cadires a l'FMI i a d'altres organismes internacionals, mentre obliguen a deixar buida la del Nobel de la pau.
