L’EDITORIAL

Nacionalisme identitari i frontista

L’unionisme continua monopolitzat pel nacionalisme espanyolista identitari de sempre i cada cop més apareix tenyit de nostàlgia franquista

La rèplica unionista ja s’està convertint en una tradició més als carrers de Catalunya. Les grans mobilitzacions sobiranistes que han marcat el Procés en l’última dècada, des de l’octubre del 2017 van seguides de les dites constitucionalistes. 350.000 persones es van manifestar dissabte contra la sentència i 80.000 persones diumenge contra el Procés, sempre segons xifres de la Guàrdia Urbana. Si més no al carrer, tant l’independentisme com l’unionisme van de baixada, però el veritable pes es podrà copsar en les eleccions del 10 de novembre. Les manifestacions han mostrat diferència entre els uns i els altres en el discurs: mentre l’independentisme està fent un esforç, no del tot reeixit, cal dir-ho, per anar més enllà del seu perímetre buscant una mobilització transversal en defensa dels drets i les llibertats -el famós 80% de la societat catalana al qual apel·la Òmnium-, l’unionisme, tot i cridar formalment a la convivència, manté la seva versió més frontista. Si el punt dèbil de l’independentisme són els aldarulls d’una minoria, el punt dèbil de l’unionisme és l’esperit de revenja i el caràcter excloent que traspua. Així, malgrat els discursos oficials, la manifestació d’aquest diumenge ha servit perquè les bases s’esbravessin a crits celebrant l’empresonament dels líders independentistes i per reivindicar sense matisos l’orgull d’una espanyolitat que s’expressa amb un to ranci. PP, Cs i Vox (present a la manifestació malgrat no ser-hi convidat) segueixen competint en anticatalanisme, i el PSOE tampoc s’avergonyeix gens ni mica de jugar la carta de la demonització de l’independentisme.

L’unionisme, doncs, continua monopolitzat pel nacionalisme espanyolista identitari de sempre i cada cop més apareix tenyit de nostàlgia franquista. El que ha passat aquesta setmana amb l’exhumació de les despulles de Franco ha sigut revelador: el que havia de ser un llargament esperat acte simbòlic de restitució històrica, al final s’ha convertit en una vergonyosa exaltació mediàtica del dictador que ha desbordat els plans (i els càlculs electorals) del govern del PSOE. Igual com la manifestació d’aquest diumenge també va desbordar el PSC, amb alguns insults al seu secretari general, Miquel Iceta, present en una concentració en què es cridaven consignes contra l’escola catalana i visques a la ultradreta, a més de les previsibles i agres peticions de presó per a Puigdemont i Torra. No regnava, en qualsevol cas, l’esperit de convivència i concòrdia que suposadament l’havia de presidir. Regnava l’esperit d’afirmació (i de victimització) d’una minoria espanyolista catalana que s’empara en el suport de l’Estat, especialment dels partits de dreta, aquest diumenge presents a través dels seus líders Casado i Rivera. En plena campanya pel 10-N, la defensa de l’espanyolitat de Catalunya s’ha convertit un cop més en l’argument omnipresent, i no sembla que el constitucionalisme vagi més enllà de l’eslògan. La recerca d’una solució a la situació a Catalunya i a les relacions amb l’Estat continua ben lluny.

Més continguts de