Nadal 155

Mariano Rajoy va afirmar diverses vegades, abans i durant la campanya electoral, que, aplicant l’article 155 de la Constitució, ell com a president havia fet una cosa que no s’havia fet a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Deixant de banda, que ja és deixar, les evidents ressonàncies feixistes d’aquest enunciat, el que volia donar a entendre Rajoy en afirmar això era que havia pres una mesura excepcionalment dràstica davant una amenaça excepcionalment perillosa, a fi de sortir del pas de les veus més radicals del nacionalisme espanyol (del seu mateix partit i de fora, que l’acusaven de ser massa tebi davant dels catalans). Doncs bé: l’adopció d’aquesta mesura excepcional ha donat com a resultat un fracàs excepcionalment clamorós per al govern d’Espanya i per al PP, que ha vist com la seva representació parlamentària a Catalunya quedava escapçada fins a la mínima expressió.

¿El nacionalisme espanyol, en canvi, n’ha sortit triomfant gràcies als resultats de Cs? Tampoc. Si el que existeix és el que surt als mitjans de comunicació, la victòria en vots i escons del partit taronja existeix tan sols i estrictament a Espanya i a Catalunya. La premsa de la resta d’Europa ni tan sols l’esmenta, o ho fa com el que realment és, una anècdota. Voluminosa, és cert, i que fa il·lusió a uns i mal d’ulls als altres, però una anècdota al cap i a la fi. El que es plantejava en aquestes eleccions (del que anaven aquestes eleccions, com ara es diu) era el xoc final i definitiu entre el govern espanyol i l’independentisme català, i així és com s’ha llegit arreu del món. Un xoc a tot o res: el mateix Rajoy, i tot el seu partit, no es cansaven de repetir que eren unes eleccions decisives, en què ens jugàvem molt. Han jugat a tot o res, i han obtingut això: res. Després d’una campanya de por i de repressió que ha deixat al descobert la falta de consistència dels fonaments democràtics a Espanya, l’independentisme no tan sols no ha perdut ni un sol vot (ningú ha tingut por, ningú s’ha arronsat) sinó que n’ha augmentat cent mil. Perquè molts han entès que, ara com ara, la defensa de les aspiracions nacionals de Catalunya equival a la defensa d’un dels pocs (anava a escriure l’únic) espais de veritable democràcia que queden avui a Espanya.

Quan un govern pega, empresona i reprimeix, no hi ha cap dubte: la democràcia és a l’altre costat, a les files d’aquells que s’hi enfronten. D’altres, tanmateix, no ho entenen així i prefereixen donar el seu vot a opcions d’extrema dreta com Cs, que sempre treuen profit d’aquesta mena de situacions. Tant se val: la de Cs és una victòria estèril i conjuntural. La defensa de la República, de la democràcia, de la dignitat i de la llibertat, per contra, han demostrat ser estructurals a Catalunya. Si no ens han fet por aquesta vegada, ja no ens en faran mai. El camí d’ara endavant segueix sent aspre i costerut, però el pas és més ferm que mai. Bon Nadal a tothom, fins i tot a aquells que no l’entenen perquè no els ho permet el seu odi a la llibertat dels altres.