La segona gran embranzida

Volen fer de la Costa Brava un gran Miami continu que vagi de Portbou a Blanes

NARCÍS COMADIRA
NARCÍS COMADIRA

Els que tenim una edat, com se sol dir, ens hem de preparar per assistir a la segona gran embranzida de destrucció de la Costa Brava, ens hem de preparar per veure com els puntals de la nostra memòria són anorreats un per un, ens hem de preparar per veure’ns com nàufrags en un mar de mal gust, de formigó i totxo barat.

Quan el general Franco, aquell home que tenia els espanyols agafats pels collons, i a molts els agradava, va començar a malaltejar, tots els franquets que corrien per aquí, ocupant càrrecs municipals, provincials, o el que sigui, van decidir aprofitar l’ocasió, no fos cas que, mort el Gran Protector, es quedessin, almenys durant alguns anys, sense possibilitats de fer 'negocis' com havien fet sempre. No és que es reunissin per decidir-ho, no, va ser un acord tàcit. I els va agafar una febrada constructiva esfereïdora. Aprofitant la bonança turística de l''Spain is different', van aixecar milers d’apartaments i blocs de pisos i hotels i pensions barates, sense cap ordre, sense cap planificació. Sense cap respecte pel passat, per un passat que s’havia fet lentament i que era, justament, el que cridava alguns dels turistes que van començar a venir a les nostres costes i que van fer la primera publicitat dels nostres pobles i poblets. El final del Gran Protector va ser llarg i lent i sangonós. Es podia fer tot. I així, per exemple, al meu poble, Girona, en una nit van desaparèixer tota una filera de xalets preciosos de Rafael Masó. També va caure l’edifici Athenea, per posar un altre exemple. A Sant Feliu de Guíxols, que és el meu poble d’estiu, va créixer aquell bloc d’apartaments del port, l’edifici Joan I, i d’altres també monstruosos sobre la cala de l’Ametller. El front de cases del passeig es va convertir en una façana d’edificis anodins, de mala arquitectura. Es va enderrocar el Casino dels Senyors, per exemple, per aixecar-hi un bloc de pisos i apartaments que tant podria ser a Sant Feliu com a Logronyo. Tothom corria a aprofitar aquell final tan llarg amb què el bon Déu beneïa el poble espanyol. Es van fer més destrosses en deu anys que en tota l’etapa prèvia de dictadura.

Doncs bé, ara els nets d’aquells negociants del final del franquisme, no sabent ben bé què passarà amb aquest país perdut, també es volen aprofitar d’aquest impàs agònic i també han caigut víctimes d’una segona febrada constructora i destructora. Ara va la vençuda, pensen, hem de deixar als nostres fills i nets una Costa Brava de nivell internacional, l’hem de 'miamitzar', casinos, gratacels, grans esplanades i amfiteatres per fer-hi festivals, cantades d’havaneres, concerts de música rock, o el que sigui que es posi de moda. Hem de convertir la Costa Brava en un gran escenari per a espectacles. I hem de fer venir multituds d’extres per poblar totes les cases i casetes i blocs i bloquets i hotels i hotelets que farem i que deixarem fer. Ni un pam de terra sense construir. La Costa Brava com un gran Miami continu que vagi de Portbou a Blanes, amb una autopista que uneixi Blanes, Lloret, Tossa, Sant Feliu (ara li canviarem el nom, li posarem Guíxols, que queda més modern!), Platja d’Aro, Palamós, Sant Antoni de Calonge (per què no li traieu el sant, també?), Palafrugell, Llafranc, Pals, on podríem fer una segona Platja d’Aro, Torroella, l’Escala, Sant Pere Pescador (jo en diria només Pescador, fora sants!), Castelló, Roses, el Port de la Selva, Cadaqués, Llançà, Portbou… Quina meravella! Grans ports per als grans creuers, fins i tot illes artificials, com fan els xinesos, gran restaurants gastronòmics, amb la Nova Cuina mediterrània, això sí, que és igual que la vella, però mal feta i amb una mica de fusió, perquè ja se sap que aquests creueristes volen alguna cosa coneguda. Dònuts amb samfaina, posem-hi. I, sobretot, fora pins, aquest arbre tan molest, que t’enfigassa tot de reïna. Si hi ha d’haver algun arbre, que en dubto, podríem transigir amb alguna palmera, alguna 'Phoenix canariensis' o alguna 'washingtonia'.

Així deuen ser els somnis dels alcaldes de la Costa Brava, i d’alguns regidors qualificats i ambiciosos. Però, esclar, hi ha organismes internacionals que podrien protestar. Cal cobrir-se abans d’hora. Aconseguir que la Costa Brava sigui declarada Reserva de la Biosfera. És una manera de blanquejar tots els disbarats que es perpetren.

Quan la Costa Brava sigui ja la Costa Grava o la Costa Rave, el problema serà que no hi haurà aigua per a una població de tants milions d’habitants. Llavors ja no hi voldrà venir ningú.

Més continguts de