‘Necessitem morir’ de Maria Aurèlia Capmany

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús“Perquè per tornar a néixer necessiteu morir...” Aquest vers de Salvat Papasseit, amb la sencera estrofa on s’encasta, suggereix el títol de la primera novel·la -la primera que es publica, almenys- de M. Aurèlia Capmany. Es tracta de la història, narrada amb una delicadesa profunda i una comprensió elemental, serena. Germaine, nascuda a França, viu, s’enamora i sofreix en un vell casal del País Basc. Després, en la pau reverberant d’un dia mediterrani, evoca l’anècdota, les figures i els problemes d’aquell passat que ha mort i sent com s’obri dins d’ella una nova virtualitat vital, una sang inesperada. M. Aurèlia Capmany ha sabut evitar una de les temptacions més corrents de la novel·lística catalana actual: s’ha negat a fer una novel·la de la nostra burgesia, rural o ciutadana, i fins i tot ha defugit el que diríem la “localització indígena”. D’aquesta manera els seus personatges valen per ells mateixos, amb llur complicació estrictament humana. Potser no sempre, però en aquest cas això és un avantatge. Com ho és també l’estil en què Necessitem morir està escrita: un estil senzill, lleugerament líric, que serveix d’una manera exacta els propòsits de l’autora. Potser l’objecció que caldria fer a aquest llibre de M. Aurèlia Capmany és que ha deixat de contar-nos massa coses dels seus personatges. Hauríem guanyat en concreció i en força, i per tant en densitat psicològica, si l’autora hagués detallat aspectes i circumstàncies que, així, queden vagament implícits. L’atmosfera creada per l’evocació de Germaine compensa una mica el pas borrós de les figures secundàries del seu drama, i àdhuc el d’ella mateixa.

Necessitem morir revela, sobretot, la presència d’una novel·lista de dots ben singulars i capacitat de creació. Si més no, això ja fora prou per retenir l’atenció del lector sobre aquestes pàgines primerenques. El fet que M. Aurèlia Capmany haja obtingut el premi Joanot Martorell l’any 1948 amb El cel no és transparent -inèdita fins ara- corrobora la impressió que hom trau d’aquesta lectura. Intensitat emotiva, voluntat, i una manera de fer personal, són els trets que li asseguren un lloc significatiu en la nostra novel·lística d’avui. Com indica Joan Triadú, que la prologa, Necessitem morir en resulta només una anticipació admirable.