Negociar amb la veritat

RENÚNCIES. Vivim en un món on els rohingyes de Birmània no són rohingyes sinó “bengalís immigrats il·legalment des de Bangladesh” i la “neteja ètnica de manual” que segons l’ONU pateix aquesta minoria musulmana no està considerada, per als que l’exerceixen, ni tan sols una persecució. Als rohingyes no se’ls reconeix com a ciutadans. Apàtrides del segle XXI. Són els musulmans de l’estat de Rakhine sense dret a ser comptats com un dels 135 grups ètnics que hi ha a Birmània.

“Jo no he negociat la veritat”, assegura el papa Francesc als periodistes que van a l’avió que el porta de Birmània a Bangladesh. La diplomàcia vaticana de Bergoglio va fer que condemnés la persecució d’una comunitat sense nom. Els rohingyes no van tornar a ser els rohingyes fins que el pontífex no havia abandonat el país d’Aung San Suu Kyi, la premi Nobel de la pau que avui permet que l’exèrcit birmà expulsi més de 600.000 persones.

Les veritats a mitges són mitges veritats. A Birmània i al món, unes persecucions valen més que d’altres. Algunes resistències tenen més veus, més reconeixements, més vides posteriors, que poden arribar a convertir els perseguits en part oficial d’un estat violent contra altres minories silenciades.

AGRESSIONS. Vivim en un món on la misogínia criminalitza la víctima d’una violència sexual despietada pel fet d’haver intentat refer la seva vida. Els misògins no deshumanitzen les dones, perquè arrabassar-los aquesta condició de persones fins i tot podria fer que alguns caiguessin en la temptació de relativitzar la perversitat de la conducta depredadora. Ho explica la professora Kate Mane, autora del llibre Down girl: The logic of misogyny. La misogínia és un marc mental, intel·lectual i ideològic, fins i tot en molts casos legal, que institucionalitza la inferioritat de la dona.

Llistes d’homes poderosos assenyalats per les seves víctimes omplen avui portades i històries de dones i homes que s’han revelat. Però en el món de la immediatesa i les etiquetes virtuals, la perversió continuarà mentre no s’acabi amb els entorns on l’assetjament i l’abús són crònics, on es limita la seguretat i la capacitat de subsistència i de benestar de les dones. On hi ha sexisme laboral i salarial. Misogínia mental d’aquells que atorguen a les dones un “dèficit de credibilitat” automàtic quan denuncien agressions, limitacions o desigualtats i, en canvi, estan disposats a relativitzar la violència d’uns “idiotes” salvatges però “bons fills”.

MENTIDES. Vivim en un món on es criminalitzen colors. El groc és culpable. Tingui forma de llaç, de bufanda o de font il·luminada. És un món on dubtar d’una Constitució es pot arribar a considerar delicte i on es construeixen ficcions d’estabilitat des de l’anormalitat política i judicial. És el poder d’un món que només busca la derrota de qui l’ha desafiat.

Llegeixo que un tertulià de la Fox demana l’empresonament d’Obama per haver dit que a Donald Trump li falten filtres quan parla. Quins filtres? ¿Filtres lingüístics que suavitzin el to de les seves paraules? ¿Filtres polítics que centrin les seves polítiques? El president dels Estats Units, que ha retirat el seu país del pacte mundial sobre la immigració, que l’ha tret de la Unesco i que amenaça l’acord de París sobre el canvi climàtic i el pacte nuclear amb l’Iran, no és només una amenaça pel que diu. També pel que fa.

No necessitem filtres de calidoscopi que atenuïn realitats. En aquest món de les fake news i la propaganda, de la política de les adhesions incondicionals i l’eliminació dels opositors, els filtres tenen forma d’eufemismes culpables, de criminalitzacions absurdes, de manipulacions compartides de la veritat. La veritat no només es negocia. També es tergiversa. S’emmascara. Es nega i se silencia. El món ja té massa filtres. I alguns són molt convenients. Sempre que no siguin de color groc, esclar.

Més continguts de