Neoliberal i il·liberal, el triomf dels dolents

Tot intent de comunicar-se pot fracassar per la mala comprensió del sentit de les paraules. Per bé que redactis, si quan recorres a X el lector entén Y, el teu missatge s’enfosqueix o es deforma. Per acabar-ho d’adobar, un mateix mot pot tenir sentits molt diferents en un mateix text. És el cas de liberal en dos derivats que avui trobem en molts articles d’opinió, neoliberal i il·liberal, dos conceptes clau per entendre la crisi democràtica, i per mirar de superar-la.

El liberal de neoliberal ve del liberalisme econòmic: la ideologia que advoca per la mínima intervenció dels governs en l’economia. Tal com ho plantejava Adam Smith el 1776, si l’estat no controla l’economia, si deixa fer, la societat serà més pròspera i més igualitària.El liberal d’ il·liberal, en canvi, parteix del liberalisme clàssic: la ideologia que defensa la llibertat de l’individu i la intenta harmonitzar amb el bé comú. El nexe que els uneix, obvi, és preservar la llibertat privada enfront dels poders públics. La paradoxa, no tan òbvia, és que la radical llibertat dels mercats en un context de globalització ha provat ser una font de desigualtat que permet als pocs més rics explotar, amb pocs límits, els molts més pobres.

Neoliberal, en el seu sentit més modern i pejoratiu, neix als anys 70 per descriure una exaltació de la propietat privada i la desregulació econòmica que reacciona contra les polítiques socialdemòcrates liderada per Reagan i Thatcher i teoritzada per economistes com Milton Friedman. Il·liberal sol acompanyar democràcia. En una democràcia il·liberal -terme creat el 1997 per Fareed Zakaria-, tot i que hi ha eleccions, els votants tenen un escàs o nul control del seu govern perquè han estat privats de les llibertats civils. A Rússia i Turquia, per exemple, hi ha eleccions, però la persecució a què és sotmesa qualsevol oposició genuïna les fa innòcues en termes democràtics. La llei mordassa del PP o la voluntat de Pedro Sánchez de reprimir “amb mesures legals” la reprovació del Parlament al rei -dos exemples molt propers- proven que ara mateix són les democràcies liberals les que s’il·liberalitzen, i no al revés.

Què fa que una majoria d’electors votin líders descaradament autoritaris? Un còctel que té tres ingredients bàsics. 1) La pèrdua d’autoritat dels teòrics líders democràtics. La globalització neoliberal ha anat buidant de poder els governs votats: els ha anat sotmetent a poders econòmics que ningú vota i que van, també descaradament, a favor dels pocs més rics i contra els molts més pobres. 2) El trencament del pacte social tàcit que permetia als més rics enriquir-se si, i només si, els més pobres també progressaven. Així s’ha superat la Gran Recessió. 3) El foment constant de l’individualisme insolidari. La publicitat i les grans corporacions mediàtiques han contribuït tant com han pogut a fer-nos pitjors ciutadans i millors consumidors; menyscrítics i més egocèntrics. Entre neoliberal i il·li beral hi ha una clara relació causa-efecte.

Etiquetes

Més continguts de