Neteja ètnica simbòlica

La cosa va més o menys així: l’Ajuntament de Sabadell prepara una revisió del nomenclàtor per adaptar-lo a la llei de la memòria històrica i eliminar les rèmores del franquisme que queden als carrers de la ciutat. En el marc dels treballs preparatoris, encarrega un estudi a un historiador local que produeix una llista demencial que va molt més enllà del que se li havia encarregat i proposa canviar els noms dels carrers dedicats a un bon nombre de representants de la cultura i la política espanyoles que no tenen res a veure amb el franquisme ni el feixisme, alguns fins i tot són destacats antifeixistes i víctimes del franquisme. En cap cas es tracta de la posició de l’Ajuntament, però l’informe arriba a alguns mitjans de comunicació, que no dubten a emprar-lo com a arma llancívola contra l’Ajuntament de Sabadell i els partits que hi governen. Mentrestant, l’Ajuntament de Sabadell, el seu alcalde, i l’exalcalde i regidor d’ERC i molts altres membres de l’equip de govern se’n desmarquen categòricament.

Res de nou, de fet: tot plegat podria ser una de tantes polèmiques artificials inflades per determinats mitjans amb tendència al sensacionalisme que s’esgoten en elles mateixes. Apareixen, inflamen uns quants dies les xarxes socials i desapareixen tal com van arribar, perquè no tenen gaire substància. No fa gaire, de fet, li va passar a l’Ajuntament de Madrid una cosa relativament semblant a propòsit també del nomenclàtor i la memòria històrica. Però vet aquí que, en aquest marc, apareixen inopinadament el portaveu i el president de CSQP, Joan Coscubiela i Lluís Rabell, i, en una mena de concurs a veure qui la diu més grossa, qualifiquen l’afer de “neteja ètnica simbòlica” i l’atribueixen a una “tendència profunda”.

No sabem si aquesta escalada verbal tindrà gaire recorregut en l’entorn polític dels dos diputats -alguns membres del seu grup se n’han desmarcat amb vehemència-, i tampoc sabem quanta vida política els queda. Però en tot cas més que una escalfada de boca puntual, tan pròpia de Twitter, fa l’efecte que respon a un intent sistemàtic de construir un determinat relat polític per part d’un sector d’aquest espai polític. És un relat que busca presentar l’independentisme català com un perillós moviment etnicista que vol dividir la societat catalana.

Tant hi fa que, molt majoritàriament, al sobiranisme s’hi hagen imposat les visions més integradores i obertes de la societat i la cultura catalanes, promogudes en el seu dia per persones com Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Ridao, entre d’altres. La gran incorporació de gent d’orígens ideològics diversos que ha experimentat l’independentisme ha anat transformant-lo i fent-lo més heterogeni, però hi ha una tendència majoritària, i inexorable, a allunyar-se de la tradició del nacionalisme català més romàntic, que no ha desaparegut però cada cop és més minoritària. Un nacionalisme, d’altra banda, que comparativament tampoc havia tingut mai un component etnicista gaire marcat.

És, doncs, un relat que no està gaire preocupat per la realitat. Perquè té un objectiu polític evident: si triomfa aquesta caricatura del sobiranisme, llavors ja no cal confrontar-lo argumentalment. La deformació de les posicions d’altri permet desqualificar-lo i esquivar, ara i aquí, el debat polític. Potser és que l’aposta del sobiranisme pel referèndum els ha descol·locat i els ha creat més contradiccions internes de les que poden digerir, començant pel seu grup parlamentari. Però en tot cas l’aposta de Coscubiela i Rabell per l’escalada verbal comença a recordar el que fa anys que es practica, amb un gran èxit mediàtic a Espanya, des d’altres espais polítics, com Ciutadans o SCC: presentar una imatge falsa d’un país en què es persegueix i s’oprimeix la gent que parla castellà, i en què els mitjans de comunicació, el sistema educatiu i la societat civil estan controlats pels tentacles d’una mena de poder totalitari que vol imposar el seu projecte nacionalista.

Esperem que tot plegat no vaja més enllà, i que no es consolide aquest grau de polarització, perquè no pot portar res de bo. També l’independentisme té deures pendents respecte d’aquest tema, ja que sovint es veu representat a les xarxes per elements agressius que es dediquen a insultar pel boc gros tothom qui pensa diferent que ells. El risc és que, a banda i banda, hi ha sectors interessats a alimentar aquesta polarització, entre altres coses perquè contribueix a dinamitar els ponts possibles entre les esquerres catalanes i ens pot abocar, de nou, a un esquema de Catalunya dual que el 2003 es va intentar jubilar.

Més continguts de