09/09/2012

Netejar l'economia

3 min

El discurs de Bill Clinton a la convenció nacional demòcrata ha estat una excel·lent combinació de ciència política i acudits memorables. El millor acudit va ser potser el sarcàstic resum de l'argument republicà contra la reelecció d'Obama: "Li vam deixar un desastre total i ell no ha fet neteja prou de pressa. L'hem de fer fora i ens hi hem de tornar a posar nosaltres".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un argument fantàstic. Però, ¿de debò s'està fent neteja? La meva resposta és que sí. És molt probable que els pròxims quatre anys siguin molt millors que els quatre últims, sempre que no es prenguin mesures equivocades que ens portin a un altre desastre. El creixement de l'ocupació ha estat molt més lent i la desocupació molt més elevada del que caldria, fins i tot tenint en compte el desastre heretat per Obama. Després m'hi tornaré a referir. Però primer fem una ullada al que s'ha fet.

El 2009, el dia de la presa de possessió l'economia nord-americana s'enfrontava a tres problemes. El més urgent era la crisi del sistema financer, amb molts dels principals canals de crèdit congelats. Vivíem la versió del segle XXI dels pànics bancaris que van portar a la Gran Depressió. L'economia patia les conseqüències de l'esclat d'una gegantina bombolla immobiliària. En tercer lloc, el consum havia baixat a causa dels alts nivells d'endeutament de les famílies, que en bona part s'havia acumulat durant la bombolla de l'era Bush.

El primer d'aquests problemes es va resoldre aviat gràcies als nombrosos préstecs d'emergència de la Reserva Federal i -sí- als tan denigrats rescats bancaris. A finals del 2009 els indicadors de la tensió financera havien tornat més o menys a la normalitat. Però això no es va traduir en una sòlida recuperació. Les recuperacions ràpides són gairebé sempre el resultat d'un boom de la construcció, un boom impossible atès l'excessiu nombre d'habitatges construïts durant la bombolla. Mentrestant, les famílies intentaven pagar el deute i això va fer baixar la demanda interna. Així doncs, es va aturar la caiguda lliure de l'economia, però la recuperació era lenta.

En explicar el perquè d'aquesta recuperació tan decebedora, no he esmentat cap de les coses de què els republicans van parlar la setmana passada a Tampa: les conseqüències d'uns impostos elevats i les mesures de regulació, i la falta de confiança que, segons ells, ha creat Obama perquè no ha elogiat prou els "creadors d'ocupació". Per què no ho he fet? Perquè no hi ha ni un sol fet que avali la teoria del Partit Republicà sobre els mals que afligeixen la nostra economia, mentre que són nombroses les proves concloents que el problema real és la falta de demanda, deguda en gran part a l'excessiu endeutament de les famílies.

I ara una bona notícia: probablement els anys vinents desapareixeran les forces que han frenat l'economia. Com que durant anys la construcció de nous edificis s'ha mantingut en uns nivells molt baixos, ja fa temps que s'ha superat l'excés d'habitatges dels anys de la bombolla i sembla, doncs, que ha començat la recuperació del sector de la construcció.

L'endeutament de les famílies encara és elevat en termes històrics, però el coeficient d'endeutament en relació amb el PIB està molt per sota dels seus valors màxims, i això prepara el terreny per a una pujada de la demanda interna. Les inversions empresarials s'han recuperat ràpidament des de finals del 2009, i segurament seguiran creixent a mesura que les empreses vegin que augmenta la demanda dels seus productes. Per tant, com he dit, si no es cometen errors greus el més probable és que els pròxims quatre anys siguin molt millors que els quatre últims.

¿Això vol dir que la política econòmica nord-americana ha estat bona? No, ni de bon tros.

Bill Clinton va dir: "Ningú hauria pogut reparar en només quatre anys tots els desastres amb què es va trobar". Pel que fa a l'endeutament, és veritat. Però s'haurien d'haver aplicat mesures contundents per mitigar el dolor de les famílies que saldaven els seus deutes i per ajudar a reduir l'endeutament, sobretot en el cas dels propietaris d'habitatges amb un preu de mercat inferior a la hipoteca.

La política que s'ha fet, en canvi, dista molt de ser la idònia. L'alleujament de la càrrega del deute, en especial, ha estat un fracàs, i es pot argumentar que això ha passat, en gran part, perquè el govern d'Obama mai se l'ha pres seriosament. Cal dir, però, que amb el rescat de la indústria automobilística i la llei de recuperació Obama ha esmortit la recessió. I malgrat l'intent de Mitt Romney de reescriure la història del rescat, el cert és que els republicans es van oposar a totes dues mesures i a tot el que el president ha proposat.

Així doncs, Clinton té raó: malgrat tot el dolor que els Estats Units han patit durant el seu mandat, Obama pot afirmar amb justícia que ha ajudat el país a superar una ratxa molt dolenta de la qual comença a sortir.

stats