01/02/2011

Ni acomplexats ni cofois sinó tot el contrari

1 min

Abans en dèiem seny i rauxa, dels límits que delimiten el nostre caràcter central. L'estat natural seria al mig, sense trepitjar la línia contínua d'un seny limitador per excessiu o d'una rauxa que no sabríem controlar per falta de costum. A mi m'agrada dir-ne prepotència i covardia, dels extrems a defugir per realitzar-nos sense fer el ridícul per cap de les dues bandes. Però també podrien ser l'acomplexament i el cofoisme, els dos pols que ens intenten seduir quan ens toca afrontar tant les bones notícies com les dolentes. O la prudència i l'eufòria, que és el que fa dubtar els culers aquests dies, fins i tot en la intimitat. Tothom aplica una fórmula pròpia, o una recepta amb els ingredients que té més a l'abast o que més li agraden. Com que el debat reneix cada cop que algú treu pit, com ha fet ara l'anunci dels Amics de les Arts presumint de què tenim els catalans, deixo anar la meva valoració d'urgència en tres idees. 1. En moments de pessimisme és aconsellable fer llistes de bones notícies, no és de creguts, és de gent agraïda. 2. La por que si celebres massa els èxits deixaràs de tenir-los té bastant de superstició, si la celebració no et desconcentra sinó que et motiva. 3. Si algú tem mostrar-se orgullós del que li va bé per no aixecar crítiques, que no pateixi, som en un país amb tants crítics per pam quadrat que no cal provocar-los: si peques de modest tampoc no t'ho perdonen. Per ells no quedeu.

stats