ara.cat

TAVERNA. Per molt que ens desesperi la imatge d’un Carrizosa comportant-se com si el Parlament fos l’última taverna oberta de Barcelona un dissabte a la matinada, hem de consolar-nos pensant que, si un país amb la grandeur de França ha produït el Front Nacional, no és tan estrany que un païset com el nostre hagi produït un col·lectiu tan sinistre i tragicòmic com és Ciutadans. En certa manera, tal com ha estat el nostre segle XX, és el mínim que ens podria passar. El que és més singular és que aquesta mena de fill tonto de la política catalana hagi esdevingut l’exportació catalana més exitosa a la política espanyola. Però bé, sembla que a Rivera també li comencen a veure el llautó els mateixos que el van propulsar, i el públic de Ciutadans o bé torna a la cleda del bipartidisme, o bé s’ha encigalat amb Vox, o bé buscarà noves sensacions amb l’invent d’Íñigo Errejón, que és capaç de posar regeneració i Coscubiela a la mateixa frase, i de qui es podria dir, sent prudents, que se li veu el periscopi. VIOLÈNCIA. Per tant, no ens hem de plànyer més del compte per haver d’aguantar regularment les astracanades d’un Carrizosa o les indecències de Lorena Roldán. Sense el paraigua mediàtic que tenen al darrere, tot plegat seria una trista anècdota. El problema és que Ciutadans no és una catàstrofe natural, sinó una peça més d’un engranatge polític, judicial i mediàtic que pot fer-nos mal com a societat. Les seves provocacions constants serveixen a fins superiors. Que paraules tan gruixudes com cop d’estat i terrorisme s’hagin banalitzat de forma tan delirant no és només culpa d’ells (tot i que ho promouen amb desesperació per fer front als mals auguris electorals), sinó d’una trama política, jurídica i mediàtica davant la qual les nostres institucions estan indefenses, perquè -no caldria recordar-ho- la violència real és en mans dels de sempre, que tenen mil mecanismes i cap escrúpol per aplicar-la, i el risc d’una onada repressiva i l’aplicació arbitrària del 155 és, més que mai, una amenaça autèntica. TSUNAMI. S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional (per molt que la majoria sobiranista, acomplexada davant la CUP, la continuï brandant al Parlament) no és una resposta eficaç, perquè tenim l’experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus milers de servidors públics de les represàlies de l’Estat. També s’ha dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot quan hi ha gent patint a les presons i a l’exili. Convé repetir que el conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país, hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes. Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures. Aquest, em sembla, és el missatge que ens arriba dels promotors del Tsunami Democràtic, i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre. Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi juguem els pròxims anys.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Ni cops ni somriures

"«Ministre Illa, com més trigui més morts hi haurà»", portada d''El Mundo'

El Pirineu i l'Aran, circumscripcions electorals

La tragèdia d’Ekaterinburg (1921)

L’equip que haurà d’apagar els focs que deixen quatre anys de Trump

Kamala Harris fa història i s’erigeix en la veu del canvi