PEU AL FERRO

Ni els tifons ni Ferrari poden amb Mercedes

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

El moviment rotatori de la nòria del parc d’atraccions de Suzuka és com un mantra visual. Aquesta icona del Mundial de Fórmula 1 ens recorda que la història dels Grans Premis és cíclica, constant, repetitiva. La del Japó ha sigut una bona cursa, plena de detalls per assaborir, més enllà dels grans avançaments que acostumen a ser la primera matèria dels titulars més cridaners, perquè ja se sap que aquest esport és més per degustar els matisos que no pas la sal gruixuda. La victòria d’ahir de Valtteri Bottas és la d’un pilot que ja comença a ser un clàssic. Merescuda i fonamentada en una sortida espectacular, és de les que, per la llegenda de l’escenari on es va produir, donen un rang especial als pilots que hi triomfen. Són homologacions que van arribant rítmicament, de tant en tant, per certificar els més virtuosos. Com els tifons d’aquest país, acostumat a gestionar la prova de les seves amenaces i a fruir després del premi de la calma dels dies assolellats, com el d’ahir, que els succeeixen quan ja han passat.

L’èxit del finlandès, combinat amb el tercer lloc de Hamilton, va donar un nou títol de constructors a Mercedes, que porta sis anys marcant aquest ritme constant en la melodia del seu èxit, com si fos una piconadora. Com la nòria japonesa, com els tifons, com les victòries aquí que consagren qui les signa. Tic-tac, pim-pam, tic-tac. Sense aturador. Com les baralles entre parelles predestinades a viure una vida de confrontació esportiva permanent. En el passat ho vam viure amb aquelles topades entre Senna i Prost en aquest mateix indret, que van marcar el que seria un pols constant durant la seva trajectòria esportiva. Oen la bestreta del que ens espera en el futur, amb la trompada entre Leclerc i Verstappen, una més de les que ens acompanyaran en les pròximes edicions del campionat.

O en la realitat del present, amb el pols entre Vettel i Hamilton. Ahir l’alemany va saber compensar l’errada que va fer en l’arrancada amb un excel·lent treball de contenció del seu rival durant tota la cursa. Això sí: aquesta vegada la lluentor del britànic va quedar força deslluïda amb l’estranya estratègia del seu equip, que li va pesar com un llast de plom. I també com un metrònom, a destacar la cursa de mèrit de Sainz. Constant, amb ritme, sòlid. Com la bufera dels tifons que sacsegen Suzuka amb la força dels Mercedes, abans dels dies assolellats que acaben amb el cel vermell com els Ferrari. Com els que vindran.

Més continguts de