Nit d'estiu

Dilluns passat vaig sentir, a l'església del monestir de Sant Feliu de Guíxols, el Cor del Patriarcat de Moscou. L'església de l'antic monestir benedictí té el cap gòtic i els peus romànics i s'hi entra per la cèlebre i preciosa Porta Ferrada, que dóna nom al festival d'estiu de la població. El cor rus està format per una dotzena de galifardeus dirigits per Anatoli Grindenko. És allò que se'n diu un cor de solistes, perquè, per torn, tots, més o menys, fan de solistes, ja sigui des del seu lloc en el semicercle que formen darrere l'altar, ja sigui avançant-se i situant-se al davant. L'absis de pedra nua, de carreus castigats, els acull amb bondadosa austeritat, i el Crist de fusta que penja sota el vitrall central sembla abraçar-ho tot: l'altar, els cantaires i el públic. Un públic de gent gran, majoritàriament, format per ganxons cultivats, estiuejants il·lustres i una notòria colònia russa, que, com tothom sap, està envaint la Costa Brava (un ocellet em va dir, l'altre dia, que un rus havia comprat una casa a S'Agaró per la mòdica quantitat de disset milions d'euros).

El concert, esplèndid, va tenir dues parts. La primera, formada per música litúrgica dels segles XIX i XX, en què destacaven dues composicions de Serguei Rakhmàninov. La segona, integrada per cançons populars russes, cançons de treball i cançons nostàlgiques, com la preciosa Neu, ha arribat el teu temps , cantada de forma inoblidable per un tenoret amb una veu fascinant. Per mi, la millor peça i interpretació de la nit. Els cantaires, tots vestits amb una mena de sotana negra, em van semblar, vistos individualment, figures sortides del fons de la literatura russa. Hi havia físics txekhovians: un oncle Vània, un Txebutikin; hi havia un Alioixa, hi havia un Ivan Karamàzov... I tots plegats em van fer pensar en aquell cor amb què comença El doctor Jivago , aquell cor que, sota la neu, caminava i, tot caminant, cantava Eterna memòria . Unes veus poderoses, fins i tot massa, que omplien, fins i tot massa, la nau goticoromànica amb uns baixos que vibraven allargassats. En acabar, la gent va aplaudir vigorosament i va estirar al director un parell de bisos, dinàmics, breus i eixordadors.

Després vam sortir a la nit ganxona, fresqueta pel gregalet. Els cantaires també sortien, ara vestits amb bermudes i samarretes, i tots ens vam perdre pels carrers silenciosos i buits.

Mentre prenem una copa tònica i enginebronada, amb les orelles encara plenes de ressons esteparis, sortim a parlar del claustre de Palamós, o, millor, del tros de claustre. Jo crec, dic, que com a tal claustre és una peça falsa. Una construcció típica del XIX, dins la moda de Viollet-le-Duc. No nego que hi hagi capitells autèntics però tot plegat té un tufet escenogràfic d'artifici romàntic. Amb lluna plena, afegeixo maliciós, deu ser magnífic. Algun dia, si algun dels innumerables festivals costaners s'ho proposa, s'hi podria representar un Don Juan Tenorio que faria història. Però ja no hi ha, a les nostres administracions, sentit de l'humor per fer una cosa així. En Dani explica que el volen declarar d'interès local i fins i tot d'interès nacional. Cosa que vol dir obrir-lo al públic amb tot el que significa de volum de gent deambulant entre aquelles pedres, gent que tant li fa un claustre com una altra cosa. Jo proposo que el declarin d'interès teatral i que s'hi faci una representació anual: el Tenorio , com he dit, o Don Álvaro o la fuerza del sino , o fins i tot el Don Giovanni de Da Ponte i Mozart. La resta del temps, tancat i barrat. Deixar que les pedres es vagin ensopint soles lentament. Hi ha molts claustres per visitar, claustres autèntics i sencers.

Després surt a la conversa l'avançament de la programació del Temporada Alta. En Quim ens diu que sí, que els Propellers hi seran. I respiro tranquil. L' Enric V de l'any passat va ser memorable, una de les coses teatralment més inspirades, potents i satisfactòries dels últims anys. Hem acabat les tòniques tonificants. S'han fos les restes dels glaçons. Som l'última taula que queda a la Xixonenca. Les absurdes xicrandes de la rambla Vidal exhalen la seva olor congènita de pipí de gat. És tard, estem cansats i ens en anem.

Abans de dormir, per asserenar-me el cervell, mentre em miro les tomates, les albergínies i els fesolets de desclovellar que ens ha portat en Quim, llegeixo aquells versos de Milosz que diuen:

Oh, que terribles que sou,

guardians del món, núvols!

Que baixi sobre mi la son,

i pietosa m'envolti la nit.