CRÍTICATV

‘Nit i dia’: autòpsia a la maldat humana

Sensacional estrena de la nova sèrie de TV3, Nit i dia, sobretot per la manera com ha sabut dosificar el gènere de la investigació criminal per aconseguir un híbrid de precisió quirúrgica entre el costumisme i la medicina forense. En l’aspecte més formal, Nit i dia és impecable des dels crèdits fins als plans detall que accentuen l’atmosfera torbadora i pausada de la narració. La careta inicial, amb elements que evoquen els crèdits de Seven i de Dexter, és una petita obra d’art que introdueix l’espectador en el context visual i de sensacions de la sèrie. El contrast entre els espais més freds d’il·luminació diàfana i blavosa i els ambients més lúgubres i ataronjats reforça la dualitat permanent que vol accentuar el títol. Els personatges, les situacions, els espais, les sensacions... sempre tenen dues vessants. Aquest joc entre la vida i la mort permanent és molt potent. Pel que fa a la direcció, són extraordinàries les subtils picades d’ullet a l’espectador, que barregen el món de la medicina forense amb el de la gastronomia i provoquen uns efluvis caníbals subliminars que poden pertorbar l’espectador. El muntatge passa d’un cos humà calcinat a la torrada cremada que salta de la torradora a l’hora d’esmorzar. O la Sara passa de la sala d’autòpsies a veure-la com, amb precisió professional, talla, manipula i disposa els lloms de llenguado del dinar com si fossin fragments corporals que s’han d’investigar. En aquest sentit, Nit i dia recorda poderosament la realització del magnífic documental Forenses que va emetre el Sense ficció fa més de dos anys. Aquest vincle inquietant entre cadàvers i menjar té una eficàcia morbosa i impactant sensacional. Pura televisió, perquè més enllà del relat juga amb el poder de la imatge i la capacitat per suggerir sensacions. El missatge no només està pensat per als ulls sinó que apel·la a l’intel·lecte i a l’inconscient.

En el guió, els silencis, les mirades i el gest tenen tanta rellevància com la paraula. Hi ajuda un elenc fantàstic d’actrius i actors que comprenen a la perfecció aquest joc interpretatiu en què és més important insinuar que explicar. La construcció dels personatges permetrà, a més, una lectura més profunda de l’argument a través d’aquesta duplicitat de vides i actituds. L’estructura és el que potser s’ajusta més al patró del gènere policial: el crim i la mort com a detonant d’arrencada perquè després la història de tots plegats s’hi desenvolupi al voltant. Amb una peculiaritat: l’espectador ja sap qui és el malfactor generador del mal més obvi, l’assassinat. Però, de moment, això s’intueix com una mena de MacGuffin. L’excusa per demostrar-nos que més enllà del crim convivim amb diferents nivells de maldat i psicopaties, que és amb el que sembla que els espectadors de Nit i dia gaudirem més.

Més continguts de