No és Merkel qui té el nostre desllorigador
Em preocupa que molts s'estiguin deixant endur per un estat d'opinió antialemany i anti-Merkel. El que retreuen és la intransigència en la gestió de la crisi europea, i concretament tres assumptes: la negativa que el Banc Central Europeu compri deute públic dels estats membres, l'oposició als eurobons i la inflexibilitat respecte del calendari de reducció del dèficit espanyol (el compromís del govern Zapatero, reafirmat pel de Rajoy, de reduir-lo al 4,4% el 2012 i al 3% el 2013). La manifestació més enèrgica que he llegit és una carta oberta que signa el teòleg José Ignacio González Faus, en què arriba a afirmar: "Molts a Europa consideren nefasta la seva tossuderia en la qüestió dels bons europeus i les competències del BCE. [...] La política d'austeritat que vostè imposa [...] és catastròfica per als països del sud d'Europa perquè els impedeix créixer".
Crec que no paga la pena discutir si Merkel té o no raó jurídica: en té perquè es limita a exigir que es compleixin els pactes subscrits. Tampoc no crec que pagui la pena discutir sobre les culpes de la crisi; si no tots, la majoria estarem d'acord que són compartides: bancs alemanys van prestar de manera irresponsable estalvis alemanys a bancs i caixes espanyols que de manera irresponsable els van prestar a espanyols que de manera irresponsable estaven subscrivint una hipoteca massa elevada; o bé els van utilitzar per adquirir deute públic de països que no estaven fent els deures. Tampoc no crec que interessi insistir que certs portaveus de la posició alemanya són odiosos: fins i tot Helmut Schmidt els ha denunciat. El que interessa no és això, sinó si realment la "tossuderia" de Merkel és raonable i si ens perjudica. Per esbrinar-ho, considerem els tres assumptes un per un.
He llegit moltes vegades que el BCE hauria de comprar deute públic espanyol perquè d'aquesta manera s'acabaria el problema del deute sobirà a l'eurozona, i que el problema és inexistent als EUA i al Regne Unit, malgrat tenir un deute superior al nostre, perquè els respectius bancs centrals en compren en quantitats il·limitades. El paral·lelisme és erroni: la Fed només compra deute federal, no de Michigan o Califòrnia, i el deute grec i l'espanyol són, dins l'eurozona, equivalents al deute d'un estat americà. Per què la Fed no compra deute de cap estat americà? Per la mateixa raó que el BCE no ha de comprar deute de cap estat membre de l'eurozona: perquè si ho fes aquest estat deixaria de sentir-se forçat a reequilibrar els seus comptes i el sistema s'esfondraria víctima dels més irresponsables. Que ningú no pensi que la situació d'Espanya o Grècia és extraordinària en relació a la de certs estats dels EUA: Califòrnia ha hagut d'alliberar una proporció significativa de la població penitenciària només perquè les seves finances són tan desesperades que no permeten pagar els sous dels funcionaris de presons i la manutenció dels reclusos.
El tema dels eurobons és similar. Suposem que el deute públic dels països membres fos canviat per deute de la Unió Europea. Els creditors en sortirien beneficiats, Espanya passaria a pagar menys en interessos i Alemanya una mica més. Ara bé, si Espanya o Grècia sabessin que tot el deute que emetin serà assumit per la Unió, quin incentiu tindrien per reequilibrar els seus comptes? Cap. Sempre trobarien motius per posposar els sacrificis indefinidament. Un cop més, el trasllat de la idea al món americà mostra la seva absurditat: ningú no està proposant federalitzar el deute de Califòrnia; tothom està d'acord que els californians l'han produït i que només a ells correspon fer-hi front.
Queda per fi el tema del ritme de reducció del dèficit espanyol. Imaginem que la Unió, liderada per Alemanya, acaba acceptant xifres de dèficit espanyol superiors per als anys 2012 i 2013. Per a què utilitzarà l'estat espanyol aquest marge? Fonamentalment té tres alternatives: a) continuar l'extensió de l'AVE (un projecte "irrenunciable", segons declaracions de la ministra Pastor) i altres obres públiques, b) posposar la necessària racionalització de l'administració central i c) posposar l'augment de l'IVA. Cap d'aquestes alternatives minorarà ni la necessitat ni la urgència del reajustament dels comptes de la Generalitat, i per tant de les retallades que realment afecten la població: la sanitat i l'ensenyament. Tampoc no sé veure en què se'n beneficiarien el creixement espanyol i la generació d'ocupació, uns fenòmens que només poden sorgir dels segments competitius de l'economia espanyola: el turisme i la indústria exportadora, la marxa dels quals és aliena al dèficit de l'estat espanyol. Això sí, aquest acabaria amb més deute... que hauríem de pagar entre tots.
En síntesi, convé que els catalans no ens distraguem: formar part d'un espai seriós és un privilegi, i el nostre problema no és la intransigència alemanya que l'estat espanyol s'endeuti un 2% més o menys; de problemes en tenim dos: que en les nostres relacions fiscals amb Espanya cada any ens desapareix més del 8% del nostre PIB i que la borratxera constructora ens ha deixat sense un dels motors de la nostra economia, que només podem compensar reindustrialitzant-nos.
