Fa unes setmanes feia, en aquestes mateixes pàgines, una reflexió sobre la incoherència que suposa seguir mesurant el progrés d’una societat basant-se fonamentalment, i a vegades exclusivament, en el creixement del seu PIB. Posava alguns exemples del que queda dins i el que queda fora en el càlcul del PIB tal com actualment s’està fent, i de la necessitat d’introduir altres elements fonamentals en tres aspectes: la distribució, és a dir, les desigualtats; la influència que tenen en el benestar les activitats econòmiques que es poden comptabilitzar, i les conseqüències negatives però no tingudes en compta d’aquestes activitats. Voldria afegir alguns elements en aquesta línia, començant amb una rotunda afirmació: el creixement del PIB és un indicador important, però per si sol no és una garantia del progrés d’un país.

1. Creixement i progrés. Massa sovint s’ha confós una cosa amb l’altra. És cert que el creixement econòmic és un element clau per al progrés social, ja que una part important del benestar d’una persona depèn de disposar de recursos materials i de tenir accés a serveis retribuïts, que són els dos elements que es reflecteixen en el PIB. Però és evident que el benestar personal i social depèn de molts altres elements que no es poden quantificar en termes econòmics. Encara sense sortir de l’àmbit econòmic, és evident que la sensació de benestar depèn molt del nivell de renda, però cal tenir en compte altres elements: a) per a les persones amb rendes baixes o mitjanes, la dependència és molt directa, però es va reduint a mesura que augmenta la renda; b) cal no oblidar que la percepció està molt influïda per la renda personal, però també molt per la situació comparativa i l’evidència de desigualtats, d’acaparament i d’injustícia, i c) també hi influeixen molt les perspectives, és a dir, la possibilitat de tenir o no oportunitats de millora, a través de l’esforç personal.

El creixement pot ajudar a millorar totes aquestes coses, però és evident que depèn del tipus de creixement. El progrés és molt més que el creixement, i la seva mesura ha d’incloure elements que en reflecteixin la qualitat (redistribució, salut, formació, discriminació, oportunitats...) i que tinguin en compte les sensacions personals de benestar, l’objectiu de tota política. Per tant, cal afegir mesures a aquest tipus de dades.

2. Decreixement i austeritat. El progrés tecnològic ha permès, i la ideologia neoliberal ha disparat, la globalització. Centenars de milions de persones s’incorporen cada dècada a una situació de més benestar. El model de consum dels països desenvolupats actuals no seria aplicable a una població de 3.000 o 4.000 milions de persones. No es tracta només de la tradicional “escassetat de recursos” i del més recent “excés de residus”. És un problema d’insostenibilitat econòmica, ecològica i social del model. La creixent evidència d’això va generar fa uns anys un corrent de pensament a favor del decreixement lligat a una acceptació de renúncies, és a dir, d’austeritat. Aquesta formulació va significar fortes reticències a la seva acceptació, i crec que és perquè hi ha una confusió.

Si el decreixement significa la reducció del consum per càpita de recursos naturals i l’allargament important de la seva vida útil, per tal que puguin ser compartits per molta més gent, és una idea molt raonable. Si el decreixement significa traslladar l’origen del benestar des de la utilització i la possessió d’elements materials cap a la disponibilitat de productes de caràcter immaterial, i l’accés a diverses formes de serveis de tipus personals, també és raonable. Però aquest nou model no tindria necessàriament uns efectes evidents en l’actual concepte del PIB, ni implica necessàriament renúncies i austeritat.

S’ha de deixar de banda la imatge que un “model més sostenible” significa un model en què hàgim d’acceptar “viure pitjor”. Significa, això sí, “viure diferent”, i sobretot potenciar altres orígens del nostre benestar, però sense necessitat de disminuir-lo. S’està parlant molt d’economia circular, d’economia digital, d’economia col·laborativa, i són alguns dels conceptes que porten, modestament per ara, cap a nou model. També veiem esforços per establir una nova relació entre renda i treball retribuït, i per potenciar la capacitat pública de proveir serveis de qualitat. De la mateixa manera que la tecnologia i la ideologia neoliberal ens van conduir a la globalització, les noves i importants oportunitats tecnològiques i una nova ideologia social i sostenible ens han de permetre anar definint aquest model.

3. Conclusió.El creixement del PIB ha de deixar de ser una obsessió política. Un model sostenible de cara al futur farà possible, però no és necessari, que veiem una tendència a disminuir el valor del PIB, si seguim mantenint el sistema de càlcul actual. Però això pot ser una bona notícia, sempre que es mantingui un creixement o una estabilitat en el nivell de benestar percebut per les persones i més extensió en la població, que són els dos índexs que més interessen.

Ni decreixement ni austeritat són imprescindibles...