"No els en fa cas"

Trobo la frase en un llibre modèlic, ben corregit i editat: "El retrovisor mostra un munt d'imatges, però el conductor no els en fa cas". Si fem una ràpida anàlisi sintàctica d'aquesta oració, no ens costarà veure que és agramatical perquè els dos pronoms, els i en , representen el mateix sintagma.

Les frases mare podrien ser dues: una impecable "El conductor no fa cas de les imatges " i una més qüestionable "El conductor no fa cas a les imatges ".

De la primera, la més genuïna, en sortiria "El conductor no en fa cas". I de la segona, que tracta les imatges com persones, "El conductor no els fa cas", que passat a un subestàndard col·loquial podria ser "El conductor no els hi fa cas".

Per molt que als diccionaris només hi surti fer cas de tots fem servir fer cas a en frases tan habituals com "No li facis cas!", que s'oposa a "No en facis cas!", més utilitzat per referir-nos a coses.

D'on surt, doncs, aquest els en ? Del mateix neguit que fa que alguns escriguin "No en sé res d'ell" en lloc dels correctes "No en sé res" o "No sé res d'ell". És com si en , que en castellà no existeix, no pogués fer la feina tot sol i necessités l'ajut del pronom, fort o feble, que fa servir el castellà: " No sé nada de él ", " No les hace caso ".

I surt també de la malaltissa falta de confiança en la nostra intuïció, que fa que el que no diríem mai ens faci més respecte i ens sembli més correcte, quan el que seria sa i bo per a la llengua és que ens resistíssim a escriure-ho.