Francesc Trabal, ‘senyor Banyeta’ 1925
16/07/2019

No em deixaria pas encendre…?

2 min
No em deixaria pas encendre…?

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsJo no sé per què al nostre país han d’escassejar, en tanta de manera, els llumins. Segurament que més d’una vegada haureu exhalat sospirs anhelant trobar una ànima caritativa que us presti una capsa, de cinc, o un rascadits per indecent que sigui. Els estancs tanquen les portes de seguida d’havent sopat, els cafès són avars de portallumins i els amics sovint s’amoïnen de la vostra cançó enfadosa: el cas és, però, que si no us refieu d’un encenedor mecànic, heu de pidolar constantment tant sí com no [...]. L’home que pot abstenir-se de pregar-vos la gràcia del foc mereix la nostra admiració més afinada. El trobem simplement extraordinari. I gairebé, en un altre ordre, pot ésser presentat com una mena de prototipus exemplar, previsor i ordenat a la vegada. Gairebé, un home que no hagi de demanar mai llumins, ja pot casar-se. I no és que sigui massa difícil dur sempre quatre llumins en un racó de l’americana: no es tracta pas de dur, com devia passar abans, dues pedres fogueres que oferien foc a base d’un fregament pacient, la qual cosa aleshores devia reportar els seus desavantatges. És més aviat un costum, un mal costum, evidentment, que cada dia es va estenent més i que perilla de prendre’ns a tots de la mateixa manera. I és que la comoditat ens va perseguint tant de prop que fins ens fa l’efecte que ja ens domina en tots els actes de la vida, a pesar nostre. O si no, vegeu aquest fet que encara no fa tres dies vaig contemplar en un vagó dels ferrocarrils elèctrics, en aquell petit departament que se’n diu de primera i al qual hi ha aquells sillons on hom pot asseure’s ben repapat. A l’estació de Sant Cugat, va pujar al vagó i penetrà en aquell departament un senyor alt com un Sant Pau, carregat de raquetes, i amb unes bandes gruixudes fins als genolls. S’assegué, posà una cama damunt de l’altra, i tragué d’una butxaca un cigar magnífic, opulent, d’aquells de quatre vuitanta. I digué, diu: -Senyors, no els molestarà pas el fum? (Ningú, naturalment, s’oposà que disfrutés d’aquell superb cigar). -Algú de Vs. tindria per casualitat un llumí o un encenedor? (El del seu costat respongué:) -Jo no fumo, ho sento. (El del seu davant:) -Jo me’ls he descuidat a l’altra americana. (Un altre, complaent:) -Si és servit, amb molt de gust. -Ah! Senyor -féu el foraster decebut- la capsa és buida. (Jo no tenia benzina a l’encenedor i, si hagués tingut benzina, no hauria potser tingut ble, o pedra). I aleshores, sense immutar-se, i més aviat dibuixant un lleu somriure beatífic, aquell home tan alt reprengué la paraula, després d’un curt instant de mirar si hi havia cap altra solució: -Bé vaja, senyors, tant se val, si és així, vaig a encendre aquest cigar amb un llumí dels meus... I ficà mà a la butxaca i encetà una capsa de deu.

stats