No estic gaire catòlic
Alguna cosa em fa mala espina. Diumenge vaig entrar triomfal a Jerusalem, entre lloances. Cridaven "Jesús, Messies, enamores les ties!" o "Aquest de Natzaret, ens porta al cel de pet!", mentre brandaven enlaire les branques arrencades dels arbres. Quin goig, tota aquella gent; i quina pena, els pobres arbres mutilats. Però avui tot és diferent. Els mestres de la llei em tenen entravessat, tramen alguna cosa que no serà una festa sorpresa amb una mossa sortint d'un pastís i esquinçant-se les vestidures. No accepten que el meu pare sigui qui és, no els fan gràcia els meus monòlegs i després hi ha allò dels miracles.
Predico la senzillesa i no m'agrada l'efectisme del meu poder sobrehumà. En canvi, els fills de déus egipcis es feien construir mausoleus piramidals d'alt estànding, i la canalla de les divinitats gregues eren nens consentits que només volien lluir pectorals. M'hauria ficat el Sanedrí a la butxaca entrant al Temple llançant raigs làser pels ulls i boles de foc amb les mans. Però aleshores creure en mi seria una qüestió empírica. I això no té mèrit. Si vaig guarir un cec va ser perquè no anés pel món fotent-se trompades. Vaig multiplicar els pans i els peixos per demostrar el valor de la generositat -i perquè no s'havien inventat les pizzes ni els repartidors a domicili-. Espero que el meu missatge hagi quedat clar. Pau i amor, res més. Estimem-nos, tant se val quines siguin les condicions i combinacions.
No sé quant temps més seguiré estalviant-me un calvari i sense muntar un bon cristo . Tant de bo que qui m'agafi el relleu ho faci amb el meu estil, sense ostentacions ni sectarismes. I si no és així, ja tornaré d'on sigui per cantar-los la canya. Ara me'n vaig a fer una volta per l'Hort de les Oliveres, l'únic lloc on puc descansar en aquest coi de poble.
