No és obligatori perdre sempre
Ara que hem descobert que el Barça no sempre guanya, i que fins i tot és saludable i pedagògic que hagi perdut amb dignitat, potser també ha arribat el moment que en el nostre torturat joc polític siguem conscients que no sempre és obligatori perdre. La pràctica secular catalana ha estat la del perdedor endèmic, instal·lat en el fatalisme de la derrota, en el possibilisme, en la negociació amb rocs a la faixa, el peixalcovisme , el regateig a la menuda, el qui pressupostos passa anys empeny.
Però tal com estan les coses, com que tot pinta que anem de cap a una recessió intervinguda, ja seria hora de creure'ns que podem sortir victoriosos del cul-de-sac. L'asfíxia és tan gran que gairebé l'única escapatòria és presentar la batalla completa. Aquest cop cal anar amb ganes de guanyar el partit. L'empat ja no ens val. Empatar és seguir perdent. Sembla bastant impossible, però, fins i tot si sonés la flauta, aconseguir un succedani de pacte fiscal seria allargar l'agonia. El tot o res s'ha girat com un mitjó: estem instal·lats en el res , amb un govern amb respiració assistida, que viu de bestretes i almoines. I una societat i una economia ofegades per la retallada inacabable. Aquesta Catalunya és invivible.
El tot , en canvi, té un nom i el sap tothom: s'expressa al carrer, a les enquestes, als peatges, al Parlament, als mitjans... L'altre dia, fent un cafè amb Salvador Cardús, m'explicava que el seu llibre El camí de la independència , publicat tot just fa dos anys, ja ha quedat desfasat. Jordi Pujol avui diu coses més fortes i clares que les que Cardús explicava en aquell manual de batalla. I els que aleshores creien encara en l'Estatut ara busquen com escapar-ne, començant pel president Artur Mas.
Així com Kafka no era realment kafkià ni Marx hauria estat marxista, hem descobert que Pujol no és pròpiament pujolista i aviat sabrem què és Mas: segur que no serà masista.
Sense adonar-nos-en, la joveneta transició nacional s'ha accelerat per obra i gràcia de la crisi i del PP, amb l'ajut inestimable de la monarquia. Estem instal·lats en una espiral, a les portes d'un canvi incert. Poc abans del 14 d'abril de 1931, el polític socialista Julián Besteiro escrivia: " Algunos exploradores africanos cuentan haber visto, en las selvas, elefantes que permanecen en pie después de muertos, sostenidos por el enorme peso de su mole: la monarquía española es uno de esos elefantes ". El rei Joan Carles també ha topat amb un elefant i Espanya de cop ha despertat del somni. Quan s'ha mirat al mirall, s'ha vist paquidèrmica, pesant, lletja. Si fronteres enllà ningú no l'estima, ¿què hem de fer, els catalans? ¿Sacrificar-nos un cop més?
Ara assistim a la paradoxa següent: l'Espanya democràtica va voler suprimir les diferències creant-ne d'artificials, però al final aquesta artificialitat l'acabarà vencent a ella mateixa. El cafè per a tothom ha resultat terriblement indigest. L'altra paradoxa fa així: l'única diferència entre el govern d'un país i el govern de Catalunya és que el govern de Catalunya s'està quedant sense marge per governar. La suma de les dues paradoxes només té un final possible.
Catalunya és un projecte nacional ambiciós que algú va dissenyar fa un segle (Prat de la Riba) i que ha quedat sempre a mitges. És com aquestes infraestructures buides, com una autopista que mor en un aeroport abandonat. És una societat que ha patit una llarga malaltia de fatalisme i victimisme, dues patologies que s'han retroalimentat. És un elefant malferit que fa massa temps que es llepa les nafres. Per sort té memòria, molta. I comença a tenir una altra cosa: consciència que no és obligatori perdre per sistema.
