No és país per a nens

Negar la realitat és temptador, però a la llarga acostuma a ser un bitllet exprés cap al fracàs. Aquesta és la situació de la societat catalana i espanyola pel que fa a la tendència demogràfica que ens diu reiteradament que aquest no és un país per tenir nens. Avui expliquem que en l'última dècada s'ha endarrerit dos anys l'edat de les dones que tenen el primer fill, que arriba als 31 anys. També sabem que el 25% de les noies no tenen fills, un percentatge molt més gran que el cinc per cent de dones que no volen tenir fills. Podem fer veure que no és un problema o que se solucionarà de manera espontània, però queda clar que han canviat els patrons de fecunditat i que les parelles no ho tenen fàcil. De fet, la mitjana ha passat d'1,39 fills per dona a 1,36, una de les més baixes d'Europa. No hi ha una sola raó que ho expliqui, però Catalunya és singular a Europa per la rapidesa i la intensitat amb què s'estén la tendència a tenir menys fills i tenir-los més tard. La recuperació econòmica no ha millorat les dades, la precarietat laboral no ajuda a estabilitzar-se, l'accés a l'habitatge no és fàcil i les polítiques de suport a la família són escasses. Si hi sumem uns patrons de conducta masculins –i també femenins– que sovint tendeixen a responsabilitzar fonamentalment les mares de la cura dels fills, tenim un panorama que explica que s'hagi de ser molt valent per fer front a la que probablement és l'aventura vital més gran.