No pensis en un elefant

Això era el que recomanava George Lakoff en el seu famós assaig sobre la teoria dels marcs mentals (que durant els temps de l'Obamamania tots els nostres polítics portaven sota el braç): que no penséssim en un elefant. I ho intentem, de veritat que ho intentem, però d'uns dies ençà, resulta que l'actualitat, fins a la cua, és tota elefant. Aquesta columna ja en va parlar ahir, amb l'esperança que, tot parlant-ne, la imatge de l'elefant s'esvaís com un holograma. Però res: en despertar-nos aquest matí, l'elefant encara continuava allà.

I és que els elefants són contagiosos, com bé va avisar el poeta Paul Éluard (Éluard era un poeta surrealista, però hi ha institucions d'estat que també fomenten l'absurd amb una solvència incontestable). A ca magre tot són elefants, ja se sap, i tan aviat com en tens un, ben aviat tota la casa (ni que sigui reial) s'omple d'elefants, una circumstància certament incòmoda tenint en compte la tendència natural dels proboscidis a causar un cert estrèpit i a desbaratar l'ordre de les coses. No ens ha d'estranyar, doncs, que en temps de crisi recalcitrant, els elefants proliferin, i que amenacin de trastocar fins i tot l'equilibri de la Corona.

Els borratxos i els elefants tenen en comú la trompa, i és per això que moltes persones, en abusar del vinatxo, veuen elefants de color rosa o, en els casos més extremosos, elefants de color rosa estampats amb punts pastel. Hi havia l'elefant que es gronxava (perillosament, caldria afegir) en una teranyina, i també Exupéry, a El petit príncep , va dibuixar un capell que no era tal, sinó una boa que s'havia empassat un elefant i que no era capaç de digerir-lo (els elefants són de digestió lenta i feixuga, fins i tot per als estómacs històricament voraços dels Borbons). Exupéry, per contra, no va dibuixar cap petit príncep que es disparés en un peu per tal de no haver d'anar a caçar elefants amb el seu avi, però és que el poder anticipatori de la literatura també té els seus límits.

Existeix una munió d'acudits protagonitzats per elefants i formigues, en què les pobres formigues, per raons tècniques que no cal explicar, solen tenir les de perdre. Tots ens hem sentit fascinats, en un moment o altre de la nostra vida, per la marxa dels elefants d' El llibre de la selva , i els animosos elefants que sortien a donar un cop de mà a Tarzan quan les coses anaven mal dades van comptar sempre amb la nostra simpatia. Per això no ens agrada que ningú vulgui perjudicar els elefants (i encara menys, matar-los amb una escopetota) i ens consola saber que els elefants, en tant que memoriosos, són també venjatius, i sempre troben el moment (encara que hagin passat anys) de rescabalar-se de qui els ha ofès. I per això també trobem una alta dignitat en el fet que un elefant, quan veu que se li acosta la darrera hora, se separa de la manada per anar a morir tot sol en algun cementiri d'elefants. Que, per cert, sembla també un lloc adequat per enviar-hi a descansar en pau les restes de la monarquia.