¿No es pot parlar de Vox ni de Valls?
Director adjunt de l'ARANo es pot parlar de Vox. Ni de Valls. No es podia parlar de Trump. Ni de Bolsonaro. No es pot parlar de la divisió de l’independentisme ni dels errors del Procés. Tancar els ulls no fa canviar la realitat. Al contrari: cal mirar-la de cara. Els problemes s’han d’afrontar o es fan més grossos. No serveix de res negar-los, amagar-los, dissimular-los. La ultradreta i el populisme són aquí i no s’esfumaran per art de màgia. L’independentisme ha patit una sotragada i encara no té clar com sortir-ne, com tornar a l’optimisme, com reconstruir el relat i l’estratègia, com mirar al futur amb il·lusió.
El present existeix. I és com és. Per canviar-lo no n’hi ha prou amb cobrir-lo amb un vel i bones paraules, no és suficient assegurar que tot va bé quan és evident que no. Parlar-ne no vol dir instal·lar-se en la queixa o el derrotisme, no vol dir caure en el fatalisme. Vol dir, senzillament, no amagar el cap sota l’ala. Vol dir actuar. I, per fer-ho, abans cal analitzar, argumentar. A Vox o Valls cal prendre-se’ls seriosament perquè són fenòmens preocupants. Només cal mirar què està passant al món, i com tanta gent frustrada sublima la seva impotència amb la màgia de les solucions fàcils dels qui ofereixen caps de turc. A cada problema, un culpable. Si no tinc feina és culpa dels immigrants. Si Espanya trontolla és culpa dels catalans. Si la societat occidental fa aigües és culpa del feminisme, que ha destruït la família.
Davant d’aquest manual simplista cal bastir un discurs comprensible i honest, que faci de la complexitat un valor. Cal explicar les coses tal com són, encara que siguin difícils de pair. Cal explicar que per sortir de la crisi és imprescindible pensar en el llarg termini, sobretot millorant l’educació i fent-la realment accessible a tothom. Cal lluitar per uns salaris dignes. Cal buscar frens possibles al capitalisme financer mundial. Cal, en definitiva, repensar i fer passos efectius per enfortir el binomi llibertat-igualtat. O, dit d’una altra manera, cal reinventar l’estat del benestar en un món global. I, per tant, és imperatiu desmuntar els sopars de duro dels qui, amb aires autoritaris, prometen un món d’ordre net de suposats enemics: de terroristes, de refugiats, de persones que pensen i parlen diferent; com si el cos social estigués ple de virus eliminables a base de pastilles miraculoses. A aquests venedors d’elixirs de la felicitat se’ls ha de desemmascarar demostrant que el seu flascó només conté aigua acolorida. I deixant clar que les malalties que patim no es curen d’un dia per l’altre. Si deixem que vagin proclamant impunement els seus perillosos placebos, acabarem com al Brasil o els Estats Units.
Per tant, sí: parlem de Vox, parlem de Valls i parlem de tot. Parlem també de l’independentisme sense tants miraments ni prevencions. Amb tota l’empatia que calgui amb les víctimes de la repressió, però siguem valents. Siguem honestos i responsables. Necessitem reconèixer que també hi ha en l’independentisme una tendència transversal a les solucions simples i màgiques: et plantes al carrer, fas una supervaga general i ja està, el castell de cartes espanyol s’ensorrarà i Europa obrirà els ulls... Tant de bo! Però no. No és tan senzill. Perquè el problema no és només d’un enemic extern, la força del qual, d’altra banda, s’ha minimitzat. El problema és intern i, per tant, més complicat. Catalunya és una societat molt plural i això, que històricament li ha donat fortalesa i que la fa tan atractiva, suposa un problema a l’hora de fer el salt independentista. Encara són molts els ciutadans de Catalunya que no es volen tirar a la piscina i, de fet, n’hi ha una bona colla que s’han dedicat en cos i ànima a buidar-la d’aigua. Tornem, doncs, a omplir-la tossudament amb aigua clara feta d’idees (relat), de fets (govern) i d’un futur possible (estratègia).
