No sap quina l'espera
Un verb pot passar de transitiu a intransitiu quan canvia de sentit. Una serp encanta la seva presa, l'encanta, però anar d'excursió encanta a algú, li encanta.En el primer cas la serp fa alguna cosa que canvia l'estat de la presa. En el segon, anar d'excursió no fa res:és motiu de plaer i prou.
En la frase del títol passa una cosa semblant. Si la que espera és una persona, el subjecte fa alguna cosa, i la prova és que si espera molt pot desesperar. En canvi, si és una sorpresa, una esbroncada o una feinada, no es pot dir que faci res.
En el primer cas, esperar vol dir estar-se en un lloc fins que arribi algú. En el segon, prediu el que li sobrevindrà a algú en un futur pròxim.
La intuïció ens diu que en aquest últim cas no hauríem de dir "quina l'espera" sinó "quina li espera"
Així ho recull el D62 i també ho abona Josep Ruaix, que constata que és un ús antic i que també té l'italià.
Per aquesta raó considero que és més assenyat escriure "el calendari que li espera (al Barça)" que no pas "el calendari que l'espera" o "el calendari que espera el Barça", en què el Barça sembla el subjecte.
La normativa, en canvi, diu que ha de ser "l'espera" en tots els casos. Ens ho diu a través d'una fitxa de l'Optimot perquè el DIEC2, seguint una tendència molt seva, fuig d'estudi no incloent a l'entrada esperar l'accepció haver de sobrevenir, que ja consta a l'Alcover-Moll.
De vegades tinc l'alarmant sensació que els nostres acadèmics eliminen del diccionari tot allò en què no es posen d'acord.
