Publicitat
Publicitat

En blanc i negre

No serà mai nostra

El rellotge nipó s'atura a les tres de divendres anunciant que res serà com abans en molt de temps. No som ningú davant la fúria i crits d'un planeta que no ens pertany, aquest trosset d'univers ens és fet a mida per viure-hi només de lloguer, encara que alguns creguin que ens en podem apropiar brutalment i per la força. "La natura és molt més simple i molt més tosca del que ens imaginem", tal com fa dir Turguénev a algun dels seus personatges. La terra és de la terra i prou.

El terratrèmol de divendres passat en un dels països tecnològicament més avançats va transformar en qüestió de minuts ciutats senceres en deserts d'aigua i fang. El mar, com en el pitjor dels malsons, s'ha emportat desgraciadament la vida de milers de persones, i ha engolit tot el que ha trobat pel camí. I el pitjor ha arribat quan el perill de radiació nuclear ha encès les alarmes. Sal sobre sal a la llaga que sagna, verí damunt la ferida oberta.

Però sí, es veu que continuarem escampant pus pel planeta, jugant a la ruleta russa per veure quin dia ens explota a les mans l'arrogància de pensar que la terra ens pertany. Deslliguem-la de la nostra existència, sí, omplim de bombes la casa, i així, el dia que hi hagi goteres ens n'anem tots a la merda. Però abans que algú ho expliqui a les persones que avui, després d'haver-ho perdut tot, fan cua per saber quanta radiació han acumulat en els seus cossos desfets, que algú tingui el coratge de dir-los que el dolor, les malalties i el desastre seran estèrils i no es transformaran en res més que en declaracions irresponsables d'alts càrrecs de governs que continuen omplint-se la boca del discurs pronuclear. A mi, personalment, em vénen basques només de sentir-los. Que hagi de morir gent per replantejar les coses és trist, però que ni així no serveixi de res és simplement desesperant.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT