No serà mai nostra
El rellotge nipó s'atura a les tres de divendres anunciant que res serà com abans en molt de temps. No som ningú davant la fúria i crits d'un planeta que no ens pertany, aquest trosset d'univers ens és fet a mida per viure-hi només de lloguer, encara que alguns creguin que ens en podem apropiar brutalment i per la força. "La natura és molt més simple i molt més tosca del que ens imaginem", tal com fa dir Turguénev a algun dels seus personatges. La terra és de la terra i prou.
El terratrèmol de divendres passat en un dels països tecnològicament més avançats va transformar en qüestió de minuts ciutats senceres en deserts d'aigua i fang. El mar, com en el pitjor dels malsons, s'ha emportat desgraciadament la vida de milers de persones, i ha engolit tot el que ha trobat pel camí. I el pitjor ha arribat quan el perill de radiació nuclear ha encès les alarmes. Sal sobre sal a la llaga que sagna, verí damunt la ferida oberta.
Però sí, es veu que continuarem escampant pus pel planeta, jugant a la ruleta russa per veure quin dia ens explota a les mans l'arrogància de pensar que la terra ens pertany. Deslliguem-la de la nostra existència, sí, omplim de bombes la casa, i així, el dia que hi hagi goteres ens n'anem tots a la merda. Però abans que algú ho expliqui a les persones que avui, després d'haver-ho perdut tot, fan cua per saber quanta radiació han acumulat en els seus cossos desfets, que algú tingui el coratge de dir-los que el dolor, les malalties i el desastre seran estèrils i no es transformaran en res més que en declaracions irresponsables d'alts càrrecs de governs que continuen omplint-se la boca del discurs pronuclear. A mi, personalment, em vénen basques només de sentir-los. Que hagi de morir gent per replantejar les coses és trist, però que ni així no serveixi de res és simplement desesperant.
