No volíeu Espanya?

RELATORS. Tot aquest sarau i l’exhibició d’histèria col·lectiva que està tenint lloc a the real Spain, a compte de l’estupidesa aquesta del relator, m’ha suposat un alleujament considerable. Dic alleujament però no puc dir confort, ni satisfacció, perquè no puc deixar de pensar que aquesta mena d’estirabots de tenebrisme goyesco sempre els acabem pagant nosaltres, i de fet prou que ho estan pagant els presos i els exiliats, que la propaganda espanyola intenta amagar sota la catifa amb tota la resta d’afers vergonyosos. Però convé recordar que venim d’un any llarg d’autoflagel·lació sobiranista. De desconcert, de cops de volant, de friquisme i de divisió. Durant aquest any, ens hem mirat els uns als altres sense saber què dir, i ens ha costat aguantar la mirada dels que, a redós de l’espanyolitat revifada, ens fitaven amb condescendència o mitja rialleta, o potser una ganyota de paternal reconvenció, com la que es fa amb els nens després de cometre una malifeta. Ens hem sentit dir -normalment amb raó- maldestres, incompetents i ingenus. Ens han repetit fins a la nàusea la sentencieta d’en Tarradellas sobre la política i el ridícul. I només ens ha quedat el consol (no és un mal consol) de pensar que tot el que el sobiranisme ha fet de dolent, d’inconstitucional, de ridícul, de precipitat, ho ha fet per donar la veu als electors catalans. Mentre que tot el que ha fet l’estat espanyol i els partits del 155, el que han fet de bo i de dolent, de legal i d’il·legal, de pacífic i de violent, ho han fet per impedir el vot dels electors catalans.

SENY. Malgrat això, els que ens hem flagel·lat hem estat els que vam apostar per la via de la independència. A the real Spain no es flagel·la ningú, perquè ho deu prohibir un codi d’honor del segle XVI, suposo. Com salta a la vista, a les portes d’un judici que Europa observa com una curiositat neocolonial, l’Espanya del PP, Ciutadans, Vox, la Falange, Manuel Valls i mig PSOE no només no se sent malament amb els seus presos polítics sinó que convoca manifestacions a favor de la unitat d’Espanya i de repulsa perquè Pedro Sánchez va acceptar que, si un dia els partits es reuneixen per parlar del futur de Catalunya, hi hagi un relator per aixecar acta entre les dues parts. Tots sabíem que qualsevol diàleg abordaria tots els temes excepte el tema, que s’hi podrien acordar minúcies que després el Congrés cepillaría i el deep state boicotejaria perquè no s’apliquessin mai.

Davant l’ofensiva del neofeixisme blanquejat, al govern del PSOE li han tremolat les cames i ha estripat la baralla a cuita-corrents

Però això tant li feia; els catalans que fan bandera del seny haurien tingut mesos, anys, per anar dient que la seva via, lenta però segura, ens estalviaria allò tan horrorós de fer el ridícul, tornaríem a disfrutar de l’autonomia vegetativa i els independentistes ens manfiestaríem a Vic per no molestar els barcelonins de Diagonal cap amunt. Però, ai las, davant l’ofensiva del neofeixisme blanquejat, al govern del PSOE li han tremolat les cames i ha estripat les cartes a cuita-corrents. I el govern de Quim Torra, ben digne aquest cop, ha marcat una línia vermella i ha insistit que vol parlar de tot el que forma part del seu mandat electoral. I per això sento avui un cert alleujament, perquè veig personatgets de sarsuela com Casado, Rivera, Guerra o Lambán dient bajanades de l’alçada d’un campanar, i constato que el ridícul ha canviat de bàndol, i per una vegada puc ser jo el que llanci una mirada de condescendència, una mirada sense paraules, però que més o menys vindria a dir: “No volíeu Espanya? Doncs apa”.

Més continguts de