"No votaré mai més"

M'ho diu en Miquel, un home de setanta-sis anys que feia feina amb mon pare de sabater i seu en una cadira de rodes. Té allò que a Menorca eufemismàven com "un mal dolent".

Li agrada molt la política i tot just em veu treu el tema:

-Què trobes de com va el món?

Però no em deixa ni respondre perquè ell mateix s'hi apassiona i es comença a desfogar.

-La democràcia ha estat una estafa. Quan vénen les eleccions, els partits munten un espectacle de cartells i banderetes perquè votem, fan discursos, prometen canvis... i després què? Són una casta, una classe social.

-Qui?

-Els polítics. Ja ho deien en aquell temps: "Si val, val, i si no el farem polític!"

-Però n'hi ha de bons...

-Tenen massa privilegis. ¿Tu trobes just que els excàrrecs del govern que siguin funcionaris cobrin 1.251 euros de regal al mes tota la vida? Açò és un escàndol! Hi ha gent que fa deu hores de feina cada dia i no en guanya ni mil.

Està fotut, però el veig revoltadament en forma i al corrent de tot el que passa amb una passió d'indignat.

I continua.

-¿Tu trobes normal que en ple segle XXI encara anem de monarquies? Jo no sóc súbdit de ningú. Què punyetes m'ha de venir a dir el rei quan fa el discurs de Nadal, que per cert li escriuen, i assegura, mesquinet!, que l'atur juvenil li lleva la son i demana esforç i sacrifici als espanyols per superar la crisi? Quina crisi? Ell no en té cap de crisi! Té tanta barra que mentre aquí hi ha famílies senceres a l'atur, ell se'n va a caçar elefants i és perquè s'ha romput es ballador de s'anca, perquè si no ni ho hauríem sabut.

-Amb açò crec que té raó.

-I tant! La qüestió no és que abdiqui, sinó que llevin aquesta absurda institució que ataca el sentit comú i la igualitària dignitat dels éssers humans, ens costa una fortuna i no serveix per a res. Com el Senat.

-Troba?

-Són uns covards.

-Qui?

-Els polítics!

-Idò?

-Retallen les dues coses més sagrades que té un país.

-Sagrades? Que no és ateu, vostè?

-Jo som un jubilat que cobra una misèria i ara hauré de pagar els medicaments. ¿Tu trobes normal que a la casa reial li retallin un 2% i en canvi a sanitat i educació, que són la base de qualsevol país, un 13% i un 21%? Per què no retallen més en ministeris com el de Defensa i en inversions militars, eh!

-Deuen tenir molt de poder.

-Un té el poder que li donen i li permeten. Saps que és fàcil retallar serveis públics als altres quan tu et pots permetre el luxe d'anar als privats. I encara diuen que açò és una política valenta. ¿A tu no et sembla un robatori que es gastin 90.000 euros en un quadre de Bono i 27.000 en una foto de Marín perquè els han de penjar al Congrés? I ningú no diu res, ningú no ho atura. Quan vaig veure que els inútils eurodiputats no volien anar en classe turista em va agafar un atac.

-Però a vostè quin polític li agrada?

-Cap! Bé... -s'ho repensa-. N'Anguita aquell, que era comunista i li van matar un fill, era un polític honrat. El votava fins i tot la dreta.

-Açò sí que és memòria històrica.

-Però també m'enrecord de quan el ministre Boyer va dir per televisió que els espanyols ens havien d'estrènyer el cinturó i ell s'estava fent un xaletet amb onze cambres de bany.

-Devia pixar molt.

-I crec que el ca tenia una caseta amb calefacció. Aquells malbarataven i aquests ajusten de pertot, menys de la banda que els pica.

-El veig combatiu, Miquel.

-Hauríem de fer un país sense reis ni privilegis, sense honorables que cobrin sous vitalicis, sense banquers que comandin, amb més investigadors i metges que polítics... Ara votar és acceptar que hi ha d'haver monarquia i mantenir tota una sèrie de privilegis que els polítics s'han atorgat i que ells no es llevaran.

La dona l'interromp perquè el veu exaltat i s'ha de prendre unes pastilles.

Però ell continua:

-Mentre retallen sous als funcionaris, el president Bauzá es volia apujar el seu un 25% i el Tribunal de Justícia li ho ha hagut de denegar, el conseller Delgado acaba de contractar la seva parella, per Madrid estan enxufant tots els parents possibles, i que ens demanin sacrificis els que més guanyen i tenen és d'una poca vergonya que no sé com aguantam.

Tract d'animar-lo:

-Segur que s'aclarirà.

-¿Privatitzant serveis i donant diners als bancs? ¿Apujant les taxes universitàries?

S'empassa les pastilles i em mira amb ulls desencantats.

-Les dictadures torturen, la democràcia anestesia i jo no votaré mai més.

-Com és?

-Perquè ja seré mort!

La dona li engega la tele i el sent tossir quan me'n vaig.