No vull polítics que m’excitin
Em desmotiva cada cop més la simplicitat electoral, la dialèctica de bons i dolents, els meus contra els teus. Ens prenen per burros. Em cansa la guerra de declaracions incendiàries i de brometes pujades de to. Els meus instints primaris, tant els ideològics com els nacionals, ja no s’exciten tan fàcilment com abans. Aquesta negació barroera de la complexitat em deixa cada cop més perplex. La veritat és que els mítings per animar la tropa em desanimen, i ja no diguem els debats televisats. Envoltat d’amics i coneguts, dijous vaig assistir a un míting d’una hora i mitja en què cap dels oradors va dir res de canvi climàtic, habitatge, violència masclista, educació, cultura, sanitat, turisme, indústria... De res concret. Res. Zero programa. Sempre m’ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera. Per què els aparells dels partits i dels no partits, els polítics professionals i els no professionals, els spin doctors i tutti quanti han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?
Tinc el convenciment que si algun dia sorgeix un líder capaç d’apujar el nivell, de tornar a la retòrica antiga, d’enllaçar en un discurs llarg i treballat uns quants conceptes difícils, d’aportar bagatge històric, d’explicar fets i idees que incomodin i facin pensar la gent, de raonar que les coses no són blanc o negre, de fer propostes creïbles precisament perquè són complicades... El dia que algú s’atreveixi a parlar així és probable que sigui premiat pels votants. Pel simple fet de l’absoluta excentricitat que representarà la seva audaç exhibició d’intel·ligència. Davant de tanta banalitat, davant de tanta dialèctica buida i tant xou polític pseudohumorístic, davant de tanta sentimentalitat desfermada, la simple i pura seriositat apareixerà com un atractiu revolucionari, excepcional. Existeix aquest algú? Existirà algun dia?
Posats a demanar, ja vaig a totes. No vull polítics que vulguin deixar petjada pròpia, sinó que s’escarrassin senzillament per deixar les coses objectivament millor del que les han trobat. No vull que em prometin la República en un cove, m’estimo més que actuïn republicanament cada dia, pas a pas, amb esperit de servei. No vull que m’incitin a barallar-me i malfiar-me dels altres; vull que m’estimulin a pensar que els que no pensen com jo tenen també les seves raons i sentiments. No vull polítics que es riguin dels rivals i no sàpiguen riure’s d’ells mateixos. No vull salvadors de la pàtria, sinó patriotes de la feina callada. Tampoc vull campions de les xarxes socials i els mitjans: m’agraden els que fan política presencial, els que s’estudien els dossiers, es reuneixen amb la gent i solucionen problemes. No vull polítics d’una sola idea. No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip.
Ja ho sé, que els meus desitjos són ingènues idealitzacions. Ja ho sé, que el 28-A i el 26-M em costarà trobar algú que actuï ni remotament així. Però tinc l’esperança que d’aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política: haurem vist arribar l’extrema dreta, haurem vist el deep state retorçant l’estat de dret, haurem viscut la infàmia de la presó i l’exili, haurem vist com nord enllà la democràcia és igual d’imperfecta, haurem tastat les fake news com una droga addictiva, haurem vist la nova política envellir a tota velocitat, haurem descobert que no existeix la justícia poètica, haurem viscut massa enganys i autoenganys... I llavors, bregats en tants banys de realitat, potser podrem tornar a empaitar l’ideal d’una altra manera.
