Només els quedarà el futbol

L'espectacle del futbol és un negoci. Com ho són molts dels espectacles musicals, teatrals, de cultura popular o de cinema. Si no, no serien sostenibles. Per això, sovint cal aportar fons públics a activitats culturals que, si no, serien inviables. Hi ha un cert consens generalitzat i explícit sobre aquesta necessitat, com també hi ha un cert consens (almenys per omissió: escassa queixa) sobre les inevitables -sembla- retallades pressupostàries a la cultura a causa de la crisi.

Per contra, sorprèn el silenci general -qui calla atorga- sobre el negoci de l'espectacle del futbol i sobre les inexistents retallades de fons públics directes o indirectes que emparen aquesta activitat. Suposadament hi deu haver un gran consens social sobre el fet que els diners públics gastats en futbol no s'utilitzin en sanitat, educació o gent gran. Desconec les xifres de despesa pública directa en aquest cas però a data de 14 de març de 2012, segons el govern de l'Estat, els clubs de futbol devien a Hisenda 752.297.358,58 euros. No sabem què deuen a la Seguretat Social, tampoc els negocis immobiliaris o de patrocini que es mouen darrere els clubs. Tampoc sabem què li costa (ens costa) a TV3 i TVE retransmetre el futbol. Esclar: són negocis -i deutes- privats, encara que amb un finançament indirecte parcial públic (per exemple en televisió, ràdio o seguretat) perquè tant els mitjans públics com la policia es financen amb els impostos de tots. Sembla que finalment ha accedit al càrrec de ministre d'Interior algú amb prou senderi per passar la factura de les despeses extres de seguretat als que les generen, ja siguin els clubs de futbol, els sindicats, els partits polítics, els congressos de telefonia, la Fórmula 1, el Banc Central Europeu o el Papa quan no ens visita en condició de cap d'estat. Senyors: estem en crisi, i això val per a tot. Si s'ha de copagar en sanitat, amb més raó en esdeveniments que no són serveis públics.

Convindria distingir entre servei públic i servei privat, entre acte públic i acte privat. Que se sàpiga, l'espectacle del futbol no és un servei públic, encara que algú hi pugui veure "interès públic". És, i en funció de les circumstàncies, un espectacle privat d'accés públic mitjançant pagament. Si no és un servei públic, què justifica el seu finançament parcial amb fons públics? Només una raó: un suposat consens social sobre aquest fet. Com el que hi ha en teoria per finançar ONGs, accions d'emprenedoria o de millora de competitivitat de les empreses, que tampoc són exactament mesures de servei públic. Succeeix, però, que en temps de crisi hom , algú, la societat , ha consensuat retallar serveis públics i no públics per tal d'equilibrar els comptes: sanitat, educació i gent gran són els més perjudicats. Mentrestant, i que se sàpiga, ningú, ni partits polítics ni sindicats ni la societat, ha consensuat que en paral·lel també es retalli la bombolla futbolera : traspassos de jugadors astronòmics, sous milionaris, patrocinis al·lucinants, deutes a Hisenda, hores i hores de futbol i esports als mitjans públics, i altres detalls amb finançament parcial directament o indirectament públic.

Parem-hi atenció: veiem bé -només faltaria- limitar els salaris d'alguns directius bancaris. Ningú diu res dels salaris del futbol. Això no quadra. ¿Realment algú pot prioritzar 90 minuts de pilota a la tele (finançats indirectament amb diner públic) davant de les retallades de serveis públics? Sense refugiar-se en el populisme no es pot dir -com se sent sovint- que no té res a veure una cosa amb l'altra mentre veiem que les nostres escoles, hospitals i metges han de retallar-nos prestacions. ¿Tan curts de mires podem arribar a ser per creure que això ho compensa la participació en maratons televisives contra la pobresa?

Davant de situacions de crisi com l'actual sorprèn que encara no s'hagi alçat un discurs social sincer i objectiu que relativitzi la importància de l'espectacle del futbol i l'ubiqui en l'àmbit de l'esport, de manera paral·lela a un exercici de depuració com el que sembla que s'exigirà a la banca. Ens hem carregat entre bombolles les caixes d'estalvis, un nombre important de cooperatives, bona part de l'estalvi de les famílies, la productivitat del país, l'entorn del paisatge... Ara sembla que, a més, ens haurem de carregar una part de la sanitat, l'educació, la recerca i les universitats. Sortosament, a molts -sembla- encara els quedarà el futbol, sobretot per a aquells que creuen que un país no és més que un club.