RAONS

Nominalismes

El president Torra parla de “presos polítics” a Washington i l’ambaixador Morenés surt a dir que això no existeix en la democràcia espanyola. La precisió nominalista en aquest tema ha estat una de les obsessions de l’unionisme. Són polítics presos, diuen, no presos polítics.

Dient polítics presos els partits unionistes pretenen reduir el seu cas a l’àmbit judicial i treure’l de la política, cosa que el mateix govern espanyol sap que és falsa. Si no tinguessin significació política no farien del seu trasllat a presons catalanes un gest de distensió. Davant l’impacte en l’opinió pública d’aquests empresonaments, estrenyen una mica més el camp semàntic. Són polítics presos, diuen, perquè no estan processats per les seves idees sinó per haver vulnerat la llei. Però aquesta diferència no és fàcil d’establir. Sobretot quan es diu que l’independentisme és un projecte tan legítim com qualsevol altre però impossible de realitzar-se en el marc legal. O sigui que no és ben bé igual que els altres: se’n pot parlar però no es pot implementar.

Si des del sobiranisme -i més enllà- s’adopta la fórmula contrària, presos polítics, és perquè l’expressió conté una denúncia -és el que irrita l’unionisme: hi ha gent perseguida per les seves idees tot i que s’expressin pacíficament-. Per combatre-ho els ideòlegs antisobiranistes recorren a l’expressió cop d’estat, que té dos problemes: banalitza els cops d’estat de veritat i és un argument que costa de vendre a Europa. L’obsessió per mantenir el delicte de rebel·lió no ajuda a la reputació espanyola.

La realitat és bastant simple: els presos són responsables polítics processats per actes il·legals en un procés sobiranista pacífic i amb ampli suport ciutadà. La pugna nominalista no elimina un fet políticament essencial: alliberar els presos és l’objectiu més transversal avui en la societat catalana, que va molt més enllà del sobiranisme i que té més suport fins i tot que el referèndum. Potser si comencéssim per aquí seria més fàcil entendre’s. I no caldria entretenir-se en querelles nominalistes amb les cartes marcades d’entrada.

Etiquetes

Més continguts de