19/06/2012

Nostàlgia de 'Dallas'

2 min

Ha tornat Dallas , la sèrie que va marcar una època per als espectadors de TV3 i per als lingüistes més enjogassats del país. Diumenge teníem el privilegi de veure a la cadena TNT la continuació de la sèrie vint-i-un anys després del seu comiat. Impagable. Veure el JR avançant amb caminador sobre la catifa vermella del Ball dels Barons del petroli era per aixecar-se del sofà i aplaudir el sentit de l'humor dels guionistes. El més malvat de la tele continua en plena forma i amb unes celles de cérvol que espanten. En menys de deu minuts d'episodi passa de la depressió profunda a demanar pollastre fregit amb gelatina. Què el fa reaccionar? Que el seu fill John Ross (aquell nen a qui Sue Ellen va alimentar a base de "patatetes") li digui que ha trobat petroli a Southfork. El gènere com a tal no ha evolucionat gens: és el culebró de personatges plans que vam deixar fa dues dècades. El context social és l'únic canvi apreciable: els personatges consulten qüestions mèdiques al Google i s'envien correus electrònics. El debat de fons i el que suposa la barrera entre bons i dolents és d'una lògica evolutiva de manual: els partidaris de les energies renovables contra els explotadors de pous de petroli. El fill de Bobby Ewing (en Cristopher) i el de JR seran els protagonistes de la guerra familiar. Sue Ellen ha canviat l'alcohol pel feminisme i vol ser governadora de Texas. I la Lucy (pobra Charlene Tilton) costava de reconèixer. Pesen els anys (i els pits). Ara bé, malgrat ser una sèrie comercial poc elaborada és excel·lent pel que fa al ritme. Cada escena té un conflicte i construeixen com ningú una trama de traïcions i malentesos. Cada final d'episodi és potent i crea suspens. La sintonia inicial ens provoca un efecte Pavlov que ens fa salivar, per culpa del record. No ens atrapa la història. Ens enganxa la nostàlgia: quan érem espectadors verges de sèries i la tele la teníem per gaudir i encara no li havíem d'exigir.

stats