Nostàlgia d’ETA

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

El terrorisme d’ETA va constituir una tragèdia sagnant i, des de la fi del franquisme fins al 2011, una pràctica criminal i injustificable. Però en la vida política s’aprofita tot, i seria molt ingenu no veure que els quasi trenta-cinc anys d’activitat terrorista en democràcia també van tenir, al costat de molts milers de víctimes directes i indirectes, un cert nombre de beneficiaris.

Per exemple, el Partit Popular. Quan governava, el PP va convertir la contundència de la lluita contra ETA i la persecució penal de tot l’àmbit abertzale en estendard del seu zel patriòtic i eficaç reclam per als sectors més ultres de l’electorat (recordem els vergonyosos esforços d’Aznar i els seus ministres per atribuir al grup basc els atemptats de l’11-M). Quan va ser a l’oposició, el terrorisme etarra li va servir per desgastar els governs socialistes, acusant-los de feblesa o fins i tot de traïció. Per a algunes figures del partit dretà (de Jaime Mayor Oreja a María San Gil), ETA va esdevenir l’única raó de ser de la seva actuació política.

També el PSOE va obtenir dividends de l’activitat etarra. Sense la il·legalització de l’independentisme basc d’esquerres a partir de la tesi que “tot és ETA”, el socialista Patxi López no hauria arribat mai a lehendakari, ni hauria governat Euskadi des del 2009 fins al 2012, sempre amb el suport del PP. Els beneficis, però, no es van limitar al bloc bipartidista: en el clima creat pel terrorisme, individus que no haurien sortit mai de l’anonimat es van erigir en portaveus oficials de les víctimes i en personatges amb poder i influència (l’exemple més extrem és el de Francisco José Alcaraz); i determinats intel·lectuals o universitaris van adquirir fama i fortuna gràcies a la condició —àmpliament publicitada— perseguits, exiliats i enemics implacables de la banda etarra i de tot allò que s’hi pogués associar.

Tanmateix, l’octubre del 2011 ETA va abandonar definitivament l’activitat armada. No, no crec que calgui donar-li’n les gràcies, però sí que em sembla imprescindible prendre nota d’aquest fet i valorar-ne les degudes conseqüències. Sobretot quan, del 2011 ençà, els diversos cops policials que ha sofert l’organització l’han convertit més en un fantasma que en una realitat operativa.

Però, quin és el problema? Doncs que molts dels antics beneficiaris de l’existència d’ETA (des del govern espanyol del PP i certs mitjans de comunicació fins a associacions de víctimes i intel·lectuals de professió antietarra) es resisteixen a deixar de percebre’n les rendes, encara que siguin minvants. Vam poder visualitzar-ho, fa unes setmanes, arran de la baralla de matinada, en un bar d’Altsasu, entre uns guàrdies civils i altres clients de l’establiment: titulars de premsa que tornaven a parlar de “ proetarras”, manifestació a Pamplona sota el lema “ Navarra por la libertad con la Guardia Civil”, Rajoy escrivint a Twitter “ No habrá impunidad”, el fiscal qualificant els fets com a “ terrorismo”, etcètera. Reflexions semblants suscita la celebrada detenció a França, el passat dia 4, del suposat “ último jefe de ETA”, un desconegut sense cap causa pendent amb la justícia i a qui fons policials reconeixen “ nula experiencia terrorista”. La qüestió és anar fent bullir l’olla...

Entre els que volen seguir escurant el plat de l’antiterrorisme hi ha, lògicament, alguns dels promotors de Basta Ya, Fòrum Ermua i altres plataformes semblants, que havien tingut el seu temps de glòria fa una quinzena d’anys, a l’escalf de la presidència d’Aznar. I, de tots aquells irreductibles, el més actiu i pugnaç amb diferència és el filòsof Fernando Savater.

Lluny de considerar-se desautoritzat pel naufragi del partit polític que va contribuir destacadament a fundar (Unió Progrés i Democràcia), impertèrrit després d’haver aconseguit l’1,2% dels vots com a candidat al Senat per Madrid el 20-D, i el 0,42% com a candidat al Congrés el 26-J, Fernando Fernández-Savater Martín no deixa passar gairebé cap de les seves actuals tribunes d’opinió sense intentar mantenir viu l’enemic la lluita contra el qual li ha estat tan profitosa: “ La violencia ha sido derrotada, felizmente, pero la pócima de la que nació sigue burbujeando en el caldero”. En conseqüència, cal agafar al vol qualsevol pretext per alertar que els proetarres siguen ahí. Al bar d’Altsasu o a l’hemicicle del Congrés de Diputats, aplaudint el discurs de Gabriel Rufián durant la definitiva investidura de Rajoy.

La qüestió és poder descriure Rosa Díez com la “ luchadora antiterrorista en el País Vasco” i no com allò que va ser, una política professional que, a base d’autoritarisme i egolatria, va enfonsar UPyD en la misèria. La qüestió és poder fer un pack amb les dues obsessions savaterianes: “ los batasunos” -l’empremta inesborrable i irredimible d’ETA- i Podem, els infames Errejón i Iglesias que festegen amb Otegi, que aplaudeixen Bildu i -el pitjor de tot- que apleguen cinc milions de vots defensant el dret a l’autodeterminació. Això, això sí que és una victòria d’ETA!

Més continguts de