El poder hoteler constituït ha trobat una nova manera d'humiliar els socialistes. D''una banda els presenta com a futurs titelles en mans dels radicals de Podem; d'una altra, no té una sola bona o dolenta paraula amb el PSIB sobre les propostes programàtiques que aquests fan. D'això, se'n diu menystenir. Ja no resulta ni cridaner que la Federació adopti sempre i per a qualsevol assumpte el mateix discurs que el PP –o dit d'una manera més realista, que el PP calqui el discurs de la federació. Ja s'ho trobaran d'aquí a uns quants mesos. Com més peguin i ataquin Podem, millors resultats obtindrà.
El PSM (ara MÉS) és una constant en la política mallorquina i balear des de la Transició. Sempre amb representació, sempre amb més o manco la mateixa representació, a pesar que ells tenguin tendència a mitologitzar ascensos “importants” i grans perspectives de futur. La realitat és sempre la mateixa: uns tres diputats a consellers per Mallorca. Ara, pareix que una tropa de sociòlegs amateurs han decidit convèncer no se sap ben bé a qui que MÉS ha escorat, que els seus autèntics votants haurien de votar El –un de determinat– Pi. Les enyorances del munarat i del fagedisme es noten massa en determinades planes, a les quals tampoc agradaria un batle socialista format amb l'experiència d'Aina Calvo. Més indicis del que llegirem durant els mesos que resten fins al darrer diumenge de maig.
Entre 1995 i 1999, governà al Consell de Mallorca el primer Pacte de Progrés. Va tenir immenses errades i claudicacions. No obstant això, aconseguí ser visualitzat com una alternativa que es féu realitat en acabar la legislatura. El segon Pacte de Progrés (1999-2003), ara a totes les institucions importants llevat de l'Ajuntament de Palma, no fou tampoc cap meravella: radicalisme verbal i poca acció real. L'única realització seva que es considera un llegat important ha estat abolida i ningú no parla de tornar-la a implantar. Però tornem al primer Pacte de Progrés, el del Consell de Mallorca. Durant aquells anys els partits parlaren molt, de manera informal, sobre com anar polint un projecte per governar les Balears. Amb tots els seus defectes, el projecte, més o manco eteri, existia i existia la seguretat de la suma de forces. És això el que not a faltar ara: aquest mapa d'actuacions que vagi més enllà del “derogarem”, que està molt bé, però millor si va acompanyat d'unes quantes propostes concretes.
Mentre el Pacte per l'Educació no arrriba, encara que avanci amb la incorporació dels sindicats, la consellera va fent sense aldarulls el seu propi pacte, amb reunions amb famílies i ajuntaments on ven el no res en forma de tot és possible. Convé no perdre de vista Núria Riera. Amb una llenegada es pot trobar amb una primavera molt calenta i, la veritat sia dita, encara que no hi ha color amb na Camps, s'acumulen els motius perquè la comunitat educativa trobi motius de molt de malestar i ganes d'esclatar.
La setmana que ve no us enfadeu molt amb el que possiblement sigui el darrer discurs de Bauzá en el Dia de les Balears. Ho seria, el darrer, perquè ho volen moltes persones i ho seria segur si les organitzacions de l'oposició fossin capaces de liderar moviments d'opinió. I, aquí, hi veig el punt més flac de tota la història.
