Notre-Dame, símbol de la desídia en la gestió del patrimoni mundial

Amb les flames s'ha extingit la reflexió més important: la falta d'una sensibilitat real i col·lectiva envers el patrimoni

Notre-Dame de París, una de les esglésies més visitades del món, ha cremat en plena Setmana Santa per causes encara desconegudes. Fonts oficials assenyalen les obres de restauració de l’església com el possible origen de l’incendi. Ja se sap que han desaparegut per sempre l’agulla central del segle XIX i nombrosos vitralls, alguns dels quals dataven de l’Edat Mitjana. L’estructura de la nau i les dues torres s’han salvat. No obstant això, el dany simbòlic és potser més gran que el dany material. Situada al cor de París, Notre-Dame és un símbol de França i ara també és un símbol de la desídia política i ciutadana global en la gestió i la protecció del patrimoni històrico-artístic.

Notre-Dame es va començar a edificar al segle XII i la seva arquitectura es va convertir en un dels millors exemples de l’estil gòtic europeu. Dins de l’església i al seu entorn han tingut lloc diversos episodis cabdals de la història francesa i europea. Durant la Revolució Francesa de 1789, l’edifici va patir greus danys, entre els quals la mutilació i decapitació de les figures dels reis a la façana occidental. Anys després, el 1804, Napoleó hi va ser coronat emperador i va llançar-se a la conquesta d’Europa, Egipte i Rússia. Notre-Dame ha inspirat desenes d’obres d’art, com la novel·la La Nostra Senyora de París de l’escriptor Victor Hugo. Però per a la majoria dels seus 30.000 visitants diaris, Notre-Dame és poc més que una de les postals més reconeixibles de París, com la Torre Eiffel, la piràmide del Louvre (i la Mona Lisa), un lloc per fer-se la selfie de torn.

L'incendi de Notre-Dame, una "catàstrofe" patrimonial

L’incendi de Notre-Dame de París ha tingut lloc set mesos després de l’incendi que va destruir un altre símbol patrimonial: el Museu Nacional del Brasil a Rio de Janeiro i les aproximadament 20 milions d’obres que protegia. Ara, a França, enmig de la consternació per la pèrdua irreparable, l’opinió pública ha tornat a conèixer les grans dificultats que un monument com la catedral parisenca tenia per recaptar els diners de la restauració, malgrat el seu valor patrimonial i malgrat, fins i tot, que el seu propietari és l’estat francès. Per desgràcia, el cas de Notre-Dame no és l’excepció sinó la trista norma en el món patrimonial.

Des de fa anys em dedico a estudiar els informes anuals que l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) publica sobre l’estat de salut dels monuments més valuosos de la humanitat, i que estan inclosos en la llista del Patrimoni de la Humanitat. Es tracta de més de 1.092 enclavaments entre els quals hi ha el Machu Picchu al Perú, el Taj Mahal a l’Índia, la Gran Muralla a la Xina i, per descomptat, les ribes del riu Sena, que inclouen la catedral de Notre-Dame. Any rere any, la desoladora conclusió de nombrosos informes és la mateixa: els béns del nostre patrimoni mundial desapareixen o pateixen danys irreversibles sobretot per la manca de recursos i per l’impacte del turisme globalitzat.

En el cas de Notre-Dame, un informe de la Unesco ja alertava l’any 2000 dels greus danys provocats per les tempestes. Tot i el valor universal de l’edifici, es va trigar més d’una dècada a iniciar les obres de restauració. El que no esmenten els informes de la Unesco són els efectes negatius del turisme de masses, que no ha ajudat a recaptar prou diners per a la restauració, malgrat que Notre-Dame rebia aproximadament tretze milions de visitants cada any.

Ha hagut de passar una catàstrofe històrica perquè a la catedral li ploguin els diners, com va anunciar amb cara llarga Emmanuel Macron davant les càmeres de tot el món. Però no serà una restauració, sinó una reconstrucció que amb seguretat generarà polèmica, com la que va portar a terme l’arquitecte Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc al segle XIX quan va afegir, entre altres elements, les famoses gàrgoles i l’agulla que s’ha ensorrat entre les flames.

L’incendi de Notre-Dame també posa de manifest un greu problema denunciat per la Unesco i altres institucions de conservació patrimonial: la manca generalitzada de plans per gestionar sinistres en edificis d’alt valor històric. En un incendi en ple centre de París van passar preuats minuts abans que els bombers apareguessin amb les seves mànegues al sostre de l’església. Quan ho van fer, les flames s’havien apoderat del sostre de fustes centenàries i el seu avanç era imparable.

Ara es desencadenarà una allau de selfies a les xarxes socials amb l’església cremada de fons i el hashtag de torn per demostrar que s’hi va ser. I amb les flames s’haurà extingit la reflexió més important: la falta d’una sensibilitat real i col·lectiva amb el patrimoni històrico-artístic que es tradueixi en accions polítiques de preservació. Notre-Dame de París portava dècades demanant diners per a la seva restauració mentre l’estat de l’edifici empitjorava.

Durant les grans obres de reforma urbana de Georges-Eugène Haussmann, entre el 1852 i el 1870, que van destruir gran part del París medieval que envoltava Notre-Dame, la capital francesa es va convertir en un dels bressols de la consciència moderna de la defensa del patrimoni històric i artístic. Incendis com el de París o el de Rio de Janeiro ens alerten que aquesta consciència ha de modernitzar-se, i això passa per dotar-se de mitjans econòmics i ciutadans per evitar la destrucció del patrimoni històric que simbolitza nacions i valors globals.

Més continguts de