09/06/2018

Nou clima, noves perspectives?

3 min
Peu de foto .

IL·LUSIONS. L’èxit de la moció de censura de Pedro Sánchez és un bé absolut, hi insisteixo, perquè cap democràcia homologada es pot permetre la vergonya de veure en el poder un partit corromput de cap a peus. Em sembla bé que els partits catalans i bascos hi votessin a favor. Ara bé: el nou govern Sánchez no ens permet deixar de ser escèptics, perquè és un govern en campanya electoral des del primer dia, i no farà cap pas en fals, especialment en la qüestió catalana. És un executiu que intentarà que l’hostilitat de Borrell, Ábalos i companyia es contrapesi amb les innocents picades d’ullet de Meritxell Batet, per tal d’assolir un empat continu que no afronti ni resolgui res. El discurs de Batet és zapaterisme de tota la vida, intencions i prou, amb maquillatge federal, com fa 15 anys. Hi haurà bona educació en lloc de macarrisme, perquè el PSOE això sí que ho té; però esperar-ne alguna cosa més és apuntar-se al realisme màgic, tant o més màgic que el que va practicar l’independentisme en els mesos anteriors als fets d’octubre.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

OPORTUNITAT. El canvi en les institucions espanyoles pot tenir, malgrat tot, alguns efectes positius. Una rebaixa de la tensió és indispensable perquè Catalunya recuperi l’alè i perquè tothom recompongui files, renovi lideratges i discursos, i plantegi horitzons a mitjà termini sense la necessitat de malgastar totes les energies a reaccionar als greuges i a les humiliacions diàries. A Catalunya tenim un govern amb un president inexpert, una coalició governamental dividida i desorientada, i prou feina tindrà tornant a engegar la maquinària autonòmica. Li cal acomodar-se en el poder i ser reconegut, cosa que passarà si Sánchez i Torra es reuneixen i acorden els seus desacords. L’altre element positiu és que Ciutadans ha quedat descol·locat, i pot molt ben ser que el PSC, revifat per l’efecte Sánchez, li disputi un espai electoral que semblava irremissiblement condemnat a caure en mans del lerrouxisme de la pitjor espècie. Les rebequeries constants d’Inés Arrimadas no fan sinó constatar la seva impotència, el disgust pel fet que el seu magnífic resultat el 21-D no li garanteix una posició central en la política catalana. Els partits sucursalistes depenen de la temperatura política de Madrid: per això ara mateix fa tota la sensació que és Miquel Iceta, i no Arrimadas, qui adopta aires de cap de l’oposició. Si tots ignoréssim una mica més els numerets de Ciutadans i Societat Civil Catalana (quin error, el de la CUP, boicotejant el seu últim acte públic), podríem substituir progressivament la crispació per una dinàmica més positiva, amb l’independentisme gestionant o potser incrementant el seu poder institucional.

PRESOS. Però no podrem arribar a aquest punt de, diguem-ne, normalitat, si no s’arriba a una solució per a tots els represaliats pels fets d’octubre. Hi ha moltíssima gent a Catalunya, més enllà i tot del 47% de votants independentistes, que exigeix que es posi fi a una situació humiliant i inhumana com la dels presos. En aquest punt cal ser inflexibles i insistents fins a l’extenuació. D’altra banda, abans de final d’any hi haurà els judicis, i tant si els presos continuen a la presó com si en surten, l’independentisme viurà un momentum mediàtic. Estaria bé que hi arribéssim emparats per una gestió de govern eficaç, orientada al conjunt de la població i especialment als sectors més desafavorits, que senyoregi la vida política catalana per damunt del malhumorat xivarri dels diputats de Ciutadans. Vindrà una segona oportunitat; com diu Miquel Puig, és inevitable. Cal presentar-s’hi amb la millor targeta de presentació possible.

stats