L’OBSERVADORA

Objectiu: resistència

Objectiu: resistència / MARI FOUZ

Una estranya campanya per a uns dies estranys, i tot i ser la més estranya també és l’única manera de deixar de tenir la sensació d’estar instal·lats en un fangar que no ens permet caminar. Un fangar fet de presos polítics en presons amb xinxes, un president als llimbs en mode resistència, milers de ciutadans que recorren quilòmetres fins a Brussel·les per expressar cívicament la seva perplexitat a una UE aparentment sorda i un Estat i uns partits unionistes instal·lats en l’“ A por ellos”. La incertesa perjudica les expectatives econòmiques de molts i la paràlisi de l’administració deixa l’acció política empantanegada. Els resultats de les enquestes poden variar en els pròxims dies per l’alt nombre d’indecisos, però si els sondejos indiquen alguna tendència fiable és la voluntat de votar d’un nombre rècord de catalans i l’oportunitat única per a Cs de ser el partit més votat. Això fa que aquesta campanya sigui un combat per l’existència, una crida a la resistència per part dels partits sobiranistes i una crida a l’ordre de l’Espanya unitària i homogènia dels partits del 155.

Si en una campanya tradicional es pretén dibuixar un futur, aquesta vegada la proposta sobiranista és més aviat parar el cop i reconstruir el que era Catalunya políticament el 27 d’octubre, per tornar a recalcular forces i estratègies. Revisar estratègies, excepte en el cas de la CUP, la formació més determinada i menys desgastada pel bany de realisme que han significat per als partits majoritaris els últims anys d’exercici del poder, la presó o l’exili.

Un pollastre sense cap

El tsunami polític i judicial de les últimes setmanes va deixar el camp independentista fora de joc. Van ser dies de córrer com un pollastre sense cap. El desànim es va apoderar d’ERC per l’empresonament del seu líder indiscutible, Oriol Junqueras, amb els recursos dedicats a l’estratègia del flanc legal i els líders emergents a la presó o a l’avantsala. Amb la incorporació de Carles Mundó i Raül Romeva la proposta guanya consistència, tot i que no precisió sobre el què i el com del 22-D. Per la seva banda, Carles Puigdemont, envoltat de poc més que d’una quinzena de joves quadres de l’administració, decidia “anar passant”. Passar del partit i mantenir al mateix temps les possibilitats d’un resultat digne posant en valor la seva targeta de visita: la dignitat del càrrec. Puigdemont té un programa curt: resistir. I un missatge de reacció: lluitar contra el 155 i les forces que hi van donar suport.

Que no hi hagi una llista única és fruit de les tensions que van portar a la proclamació de la DUI el 27 d’octubre i als problemes logístics per reaccionar a una convocatòria electoral de Mariano Rajoy que va sorprendre fins i tot el mateix García Albiol. El pacte de no-agressió entre ERC i JxCat, que manté un vel sobre errors i desavinences estratègiques, s’ha trencat aquest cap de setmana. Amb dos arguments bons. D’una banda, el president Puigdemont no està disposat a deixar de representar la institució i, per tant, de restablir-la amb la seva persona. De l’altra, ERC es pregunta qui ocuparà la presidència si Puigdemont no pot tornar a Catalunya o bé si entra a la presó. Una resposta que el president es nega a respondre. Sense que es pugui descartar res -com reaparèixer a Catalunya, o agafar l’acta de diputat des de l’estranger, o dilatar la presa de possessió en les seves files-, hi ha alguns noms que podrien estar preparats per a la successió. Des d’Elsa Artadi fins a Ferran Mascarell. Seran ells els que hagin de liderar la metamorfosi de JxCat.

Uns i altres arribaran a la campanya en dos blocs i amb una incògnita. El bloc independentista, dividit i amb un programa comú que consisteix a acabar amb el 155 i treure els presos al carrer. A partir d’aquí hi ha poca precisió i menys transparència. Probablement perquè no n’hi pot haver en un escenari d’enfrontament amb un Estat que té armes judicials i econòmiques per paralitzar-los quan, amb l’únic bon criteri possible, els independentistes no estan disposats a apel·lar a la violència. L’altre bloc té l’oportunitat de tenir els seus millors resultats amb una proposta d’involució de l’autogovern en el cas de Cs i el PP, i amb el mantra de la reforma fantasma en el cas del PSOE. Catalunya en Comú manté la seva pròpia via feta de matisos en un moment d’estrips. La regeneració política d’Espanya és un projecte ingent en el qual molts catalans fa temps que van decidir que no creien. Si la reforma de l’Estat fos possible, hauria estat el moment de formular les propostes.

En dos blocs i amb l’esperit de l’“ A por ellos” disposat a esborrar quatre dècades d’autogovern i el camí tortuós dels últims anys, s’haurà d’anar a les urnes encara que sigui arrossegant els peus.

Més continguts de