El meu 1 d’Octubre
Un amic, ni català ni espanyol, que em coneix bé m’ha demanat que li expliqui -em sembla que ell hi veu un punt d’incoherència- per què, havent-li manifestat molts dubtes sobre aspectes del Procés, vaig participar plenament dels esdeveniments de l’1-O, i per què n’estic orgullós. El que segueix és la meva resposta.
No li puc desmentir al meu amic que hagi estat dubitatiu. Ho he estat. Hi vaig anar, però no estava persuadit que el Govern hagués d’assistir a la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012. Després de les eleccions del 2012 vaig defensar que la legislatura havia de durar quatre anys. El resultat de les eleccions del 2015 no em va semblar que justifiqués forçar passos endavant, de la mà de la CUP i posant un termini de 18 mesos. Sempre he pensat que anàvem massa ràpid i que la conversió de molts catalans a l’independentisme calia avaluar-la conjuntament amb la conversió de molts d’altres a l’antiindependentisme. La declaració del Parlament del 27 d’octubre em va semblar un error.
Però llavors, per què la participació i el sentiment d’orgull per l’1-O? Doncs la participació fonamentalment per la satisfacció personal d’haver rebutjat que se’m prohibís expressar la meva opinió. I l’orgull perquè això ho fes tanta gent, pacíficament i exemplarment. Efectivament, per a mi l’1-O, com el 9-N, no era altra cosa que una manifestació d’opinions per part dels que hi van participar, cosa que qualsevol democràcia ha de respectar i per la qual cal combatre si no ho fa. Sé prou bé que l’1-O es va bastir com un referèndum, però era també prou evident, per a mi, que encara que, com el 9-N, la violència de la policia hagués estat absent, el fet de no ser acordat i de no comptar amb la participació de les formacions polítiques oposades a la independència no el farien homologable internacionalment. En termes pràctics: que cap estat reconeixeria una independència basada en aquell referèndum. He de dir que aquesta consideració de l’1-O com exclusivament una manifestació de la llibertat d’expressió no va ser compartida per tothom, i que entre els costos de l’1-O hi haurem d’incloure la frustració de molta gent. Aquesta frustració va ser, probablement, la responsable que el nostre lideratge no sabés gestionar el post 1-O i ens aboquéssim al mal moment del 27 d’octubre (la declaració d’independència del Parlament). No es va saber frenar. Cal tenir-ho molt present per al futur. La necessitat de mobilitzacions massives i pacífiques com les de l’Onze de Setembre persistirà. El 9-N i l’ 1-O es poden veure amb aquesta llum. Però les manifestacions de l’Onze de Setembre no tenen cost en termes de frustració. L’1-O n’ha tingut. No seria partidari de repetir-lo.
Des del punt de vista del govern espanyol, la posició intel·ligent va ser la del 9-N. La violència de l’1-O, i les paraules posteriors del cap d’estat, ho van ser molt poc, d’intel·ligents. I l’intent de convertir l’1-O en una rebel·lió violenta seria entre còmic i patètic si no signifiqués la presó i l’exili. Arribats al 27 d’octubre, van ser moviments en la bona direcció per part del govern català no cridar a la resistència al carrer (no hauria portat a res de bo) i per part del govern central convocar eleccions al desembre. Però tot es va complicar de seguida amb l’inici de la via judicial. La presó, l’exili i el judici són ara els principals factors desestabilitzadors. Diria que en aquests moments la línia divisòria mes profunda entre catalans és entre els que condemnen la presó i el judici i els que no. Crec que ara convindria centrar la lluita en aquest front. Discrepo dels que consideren que fer-ho és reconèixer la desfeta. En darrer terme, si el sobiranisme ha estat derrotat o vencedor no ho sabrem abans de, diguem, 20 anys. Tot el que ha passat no ha passat en va. Si d’aquí 20 anys Catalunya és pròspera i catalana, el sobiranisme haurà guanyat. No s’ha d’oblidar que tot el que ha passat, incloent-hi l’esplendorosa resistència catalana, és conseqüència d’un intent d’assegurar que no ho fos, de la provocació que ha representat l’agenda uniformadora de l’aznarisme. En aquesta lluita hi ha hagut baixes. Per la banda d’Aznar, el PP ha perdut el govern central, va patir l’1-O un descrèdit monumental i rep, a Europa, humiliacions judicials que couen. Per la banda catalana, tenim presos i exiliats. No dubteu que consolidar que el PP i Ciutadans es quedin on són, és a dir, fora del govern central, guanyar totes les eleccions que es presentin i aconseguir l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats seria una gran victòria.
