Ombres del sexe dels altres

El llibre 50 ombres d’en Grey fa l’esperat salt al cinema. Emma Green publica al setmanari americà The Atlantic un llarg i complicat article en què analitza els perills de la novel·la i la pel·lícula que ha descobert a mestresses de casa i dones casades avorrides el món del BDSM ( bondage /disciplina, dominació/submissió i sadomasoquisme). Amb un ambivalent retrat del BDSM -clarament superficial i no neutral-, Green adverteix el que molts ja sabíem: 50 ombres és mal BDSM, fins al punt que no és BDSM de cap manera. Com Green reivindica, 50 ombres és només la introducció de la violència en les relacions sexuals estàndards -dites també vainilles -. En el fons, aquesta violència disfressada de BDSM només justifica, segons Green, l’ús d’una violència no consensuada i mancada dels atributs propis del BDSM en ambients altament sexualitzats, és a dir, els campus universitaris. Això seria, segons Green, la causa de l’augment de violacions als campus universitaris americans.

L’anàlisi que Green ofereix de 50 ombres és prou encertada, per molt que desprengui un menyspreu cap a formes alternatives de sexualitat. L’autora s’empara en el paracientífic Diagnostic and statistical manual of mental disorders (DSM) de l’Associació Americana de Psiquiatria per desqualificar un BDSM que paradoxalment ha d’acabar reivindicant enfront de 50 ombres. Tot plegat, amanit de la pèssima qualitat literària de la novel·la, només contribueix a desdibuixar encara més el BDSM, el sadomasoquisme de tota la vida, vaja.

El sadomasoquisme ha gaudit d’una absoluta mala fama. Fins i tot Freud el va caracteritzar de manera molt negativa, molt més que una “perversió sexual”. Sortosament, aquest retrat s’ha anat esvaint per deixar pas, pel pes de l’alliberament sexual, a un retrat més neutral i tolerant. Tanmateix, el sadomasoquisme no deixa de ser una experiència als límits de les ombres del sexe que, com a tal, pot desembocar en situacions absolutament plausibles en la teoria psicoanalítica clàssica de Freud. Així, Paul Goodman, pensador jueu americà cofundador de la teràpia Gestalt, encara retratava negativament la sexualitat sadomasoquista. Amb tot, assumia una premissa essencial: “Inhibir l’agressió no l’eradica, sinó que es gira contra un mateix. Sense agressió, l’amor s’estanca i es perd el contacte, atès que destrucció significa renovació”. Seguidament, Goodman clarifica que la neurosi pertany a l’agressió hostil, no pas a l’agressió en si, que és una funció de contacte més de l’ésser humà.

La natura i combinació de la funció d’agressió amb altres funcions i objectes és el que realment permet de conèixer quina base té aquest plaer, i quines respostes suscita. La solució final és observar si es construeix un objecte saludable que possibilita el creixement humà. Això passa pel contacte i conflicte amb l’entorn i naturalment per la relació interpersonal, això és, la parella. Per Goodman el conflicte és un concepte positiu, connectat a la creativitat, que és la capacitat constructiva i destructiva de l’home. Aquests mateixos paràmetres s’apliquen a la sexualitat en general.

No puc desenvolupar amb la profunditat i matís que voldria la quantitat d’anàlisis i implicacions que ha suscitat el sadomasoquisme. He de cloure forçosament amb Goodman i la seva visió pròpia de la teràpia Gestalt, no sempre prou apreciada.

Mentre redacto aquest article, encara dubtós de si enviar-lo o no al director adjunt de l’ARA, em pregunto què m’ha empès a escriure’l. És possible que 50 ombres em sigui un repte. Vulgaritza el sadomasoquisme per al públic en general. Això no obstant, com he explicat a l’inici, aquest públic en general no hi entendrà ni un borrall del que és realment el sadomasoquisme si llegeix o ha llegit 50 ombres d’en Grey. Les conseqüències d’aquest disbarat literari m’importen. Les implicacions psicopatològiques m’interessen. Però, per damunt de tot, em persegueixen els efectes que puguin tenir en mi, per culpa d’aquest desconeixement global ignorant que és la por de la moralitat.

La vida privada és talment privada, encara que s’obrin escletxes ocasionals que permetin d’endinsar-nos-hi. La narrativa eròtica satisfà la curiositat obscena per la vida dels altres i ens ofereix un mirall que ens reflecteix la por de la moralitat. No oferiré en aquestes pàgines un mirall propi on cada lector pugui trobar el seu reflex. No sóc cap exhibicionista infatuat, ni pretenc de ser salvador de sexualitats escasses i barroques en públics vainilles i adotzenats. Una munió de professionals qualificats, els psicoanalistes i psicoterapeutes de Catalunya, ja compleixen eficientment aquesta funció.

Solament els puc dir: els límits de la sexualitat no són ni la violència de 50 ombres d’en Grey ni el sadomasoquisme mal entès i sectari, sinó la creativitat en alta dosi estètica, sensual i sensorial d’un amor sobreabundant i ple. Abans de sucumbir al monjo o la monja que tot català porta a dins, passegin-se pels límits de les ombres del sexe, explorin, siguin audaços, sense por. La vida privada dels altres és menys interessant quan, simplement, es viu.

Més continguts de