Optimisme econòmic? Accepto l'aposta
Fa cinc anys, Matthew R. Simmons i jo vam fer una aposta de 5.000 dòlars sobre el futur dels subministraments energètics -un malthusià pessimista versus un cornucopià optimista- i, ara que s'acosta l'1 de gener del 2011, ha arribat el moment de passar comptes.
L'aposta va sorgir arran d'un article publicat el 2005 a The New York Times Magazine . S'hi afirmava que els preus del petroli pujarien molt, segons les previsions de Simmons, membre del Consell de Relacions Exteriors i director d'un banc d'inversions de Houston especialitzat en indústria energètica. Vaig trucar a Simmons per proposar-li una aposta. Cal dir en favor seu que -a diferència d'altres malthusians- va accedir de bon grat a jugar-se uns diners en defensa dels seus vaticinis. Preveia que el preu del petroli, aleshores d'uns 65 dòlars per barril, pujaria més del triple durant els 5 anys següents, fins i tot després d'aplicar-hi la correcció de la inflació. Em va proposar que ens juguéssim 5.000 dòlars que el 2010 el preu mitjà del barril del petroli arribaria com a mínim als 200 dòlars. Vaig acceptar-ho seguint una norma apresa d'un mentor i amic, l'economista Julian L. Simon. Com a líder dels cornucopians -uns optimistes que creuen que sempre hi haurà subministraments energètics i altres recursos en abundància-, Simon pensava que una aposta era la millor manera de demostrar els seus arguments. S'adonava que l'optimisme no solia sortir als articles de fons ni generava titulars de primera plana.
Les esperançadores estadístiques a llarg termini que esgrimia no rebien ni la meitat d'atenció que els negres auguris dels malthusians, un dels quals era Paul Ehrlich, ecologista i autor d'un bestseller . Els vaticinis de crisis energètiques i escassetat de recursos d'Ehrlich semblaven no només més mediàtics, sinó també més encertats. ¿No era lògic preveure que els recursos serien més escassos i cars en un món finit i amb una població en continu creixement? Simon va proposar apostar que en el futur no pujaria el preu de qualsevol recurs natural que escollís un malthusià. Ehrlich va acceptar i es va associar amb dos col·legues de Berkely, John P. Holdren i John Harte. El 1980 van triar cinc metalls i van apostar que els preus pujarien durant els deu anys següents.
El 1990 els preus havien baixat, i els malthusians van haver de pagar, tot i que, pel que es veu, això no els va perjudicar gens en l'àmbit professional: Ehrlich i Holdren van guanyar els premis MacArthur (a Simon no l'hi van donar mai), i Holdren va passar a dirigir l'Associació Americana per al Progrés de la Ciència i avui és assessor científic del president Obama. Simon, que va morir el 1998, no va aconseguir convèncer Ehrlich ni Holdren, ni cap altre pessimista eminent, que tornessin a acceptar les seves apostes.
Pel que fa a la meva aposta, tal com pronosticava Simmons, el preus es van enfilar molt per damunt dels 65 dòlars. L'estiu del 2008, amb una economia en fort creixement, el preu del barril de petroli va arribar als 145 dòlars. Els experts nord-americans demanaven estratègies que garantissin l'accés a aquest recurs, cada vegada més escàs; els ecologistes demanaven mesures de xoc per reduir la dependència respecte als combustibles fòssils, i les empreses dedicades a la indústria eòlica i altres energies alternatives s'afanyaven a incrementar la producció. Quan, durant la tardor del 2008, va esclatar la recessió mundial, el preu va caure en picat fins als 50 dòlars. L'any passat el preu va repuntar, però la mitjana del 2010 ha quedat per sota de 80 dòlars, que és l'equivalent a 71 dòlars del 2005, una mica més que els 65 del moment en què es va fer l'aposta, però molt per sota dels 200 previstos per Simmons.
Quina lliçó cal treure'n? Jo esperava que Simmons ens donés la seva opinió sobre la qüestió, però em sap molt greu haver de dir que a l'agost es va morir a l'edat de 67 anys. Però Simmons encara té defensors. Steve Andrews, un dels seus amics -que defensa les mateixes idees-, ha dit que Simmons "va fer una aposta exagerada", però tenia raó pel que fa a l'encariment del petroli. "S'ha acabat l'era del petroli barat", ha afirmat Andrews, que preveu futurs problemes quan la producció s'estabilitzi.
És cert que el preu del petroli és una mica més alt que el del 2005, i sempre hi ha la possibilitat que torni a pujar en el futur. Però, en conjunt, la situació de l'energia té tot l'aire d'un festí cornucopià. A les costes africanes i brasileres s'han descobert jaciments gegants de petroli. Les noves explotacions de sorres bituminoses del Canadà subministren ara més petroli als EUA que l'Aràbia Saudita. La producció petroliera nord-americana va augmentar el 2009, i el departament d'Energia preveu més increments durant les dues dècades següents.
La millor notícia és el descobriment de grans quantitats de gas natural. Actualment es ven a menys de la meitat del preu que tenia fa 5 anys. N'hi ha tant que el departament d'Energia calcula que durant el pròxim quart de segle els preus del gas i l'electricitat es mantindran baixos. Els defensors dels parcs eòlics s'han tornat a queixar a Washington que la indústria de "l'energia sostenible" no pot resistir sense més subvencions. Segons el govern, a mesura que el gas vagi substituint els combustibles fòssils, més bruts , es mitigaran les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Preveu que no es construiran més centrals elèctriques de carbó i que, encara que no s'imposin noves restriccions, durant els pròxims 15 anys el nivell d'emissions de diòxid de carboni als EUA es mantindrà per sota del registrat el 2005.
És possible que algun imprevist alteri la tendència positiva, però ara com ara diria que l'opinió de Julian Simmons segueix sent igual de vàlida. Els pronòstics catastrofistes sempre generen més titulars, però també es poden guanyar diners apostant-hi en contra.
