EL SUPLENT

Optimisme o harakiri

El turisme massiu, ¿model de prosperitat? Bé. Anem, doncs, a Lloret a veure si queda vida de vila sota les tovalloles i els para-sols

Lloret és el municipi amb la renda familiar més baixa de Catalunya. Això és el que vam poder llegir la primavera passada a les dades de l’Idescat. És de les primeres destinacions turístiques, només superada per Salou i, òbviament, per Barcelona. Supera el milió de turistes anuals, entomats pels seus 37.350 habitants. Tot i això, la seva renda se situa un 35% per sota de la mitjana catalana. El turisme massiu, ¿model de prosperitat? Bé. Anem, doncs, a Lloret a veure si queda vida de vila sota les tovalloles i els para-sols. Per saber més coses i millor de Lloret parlo amb qui possiblement ho sap tot. En Joan Domènech i Moner. Ell va ser el primer alcalde democràtic de la vila i un impulsor de la seva vida cultural, a més d’un prolífic historiador lloretenc.

El primer que em diu és que està, lògicament i com tanta gent, preocupat per la imatge de Lloret. “Des dels anys 80 molts intentem revertir el turisme de patacada”, afirma clar i català. Però és difícil. Des del 1958, quan es va inaugurar el primer càmping a Canyelles i la localitat es va declarar “vila d’interès turístic”, el monocultiu ha estat el dogma i l’especulació ha estat una cosa ben vista. Una especulació protegida per la dictadura franquista, que va impedir que el model patís cap mena de fiscalització ni oposició política. Eren els anys de l’alcalde Clua i el desarrollismo, que fins i tot van facilitar la construcció d’un gratacel: l’edifici Normax. “Un adefesio que tothom a l’època va trobar bé, perquè així tindríem un gratacel. Com si Lloret fos Nova York”, explica irònic Domènech.

Dins aquesta política de defensa del patrimoni exterminat durant el boom immobiliari franquista, Domènech va pensar en una vella tradició del segle XVI. Era l’any 1987 i, com a obrer major de l’Obreria de Santa Cristina de Lloret de Mar, va recuperar l’ús del llagut català per a la vila. La tradició deia que, per al pelegrinatge a l’ermita de Santa Cristina, s’hi havia d’anar en barca des de la platja de Lloret. Això va generar una competició entre les nou confraries que pelegrinaven. Que entitats de Lloret tornin a competir en llagut per Santa Cristina ha donat nova identitat i vida al teixit associatiu de Lloret. Allò que Domènech anomena “la resistència”. Una resistència que ell contempla des del Club Marina, antic casino que va ser enderrocat el 1955 per fer-hi, esclar, un hotel i que ara fins i tot publica un llibre anual sobre el llegat del Lloret històric. “Si no fos optimista més valdria fer-se l’harakiri”, em diu a tall de comiat.

Del milió de turistes i dels set milions de catalans, pocs saben res dels tresors de Lloret. Dels poblaments ibèrics del Turó Rodó a la discoteca Revolution d’Oriol Regás (ep!, la primera a tenir un làser). Dels Jardins de Santa Clotilde del sempre poc reivindicat Rubió i Tudurí a la Casa Font dels temps heroics dels “americans” (així és com en diuen dels indians a Lloret).

A Lloret sembla que no hi hagi res i és plena d’interès. I sembla que no hi passi res però algun dia trobaran com reivindicar el que eren: mariners, comerciants, murris, persistents.

Més continguts de