27/02/2012

Els Oscars, crònica de matinada

2 min
La història de la renovació de Guardiola no va guanyar el premi al millor guió.

Abans que comencés la gala dels Oscars ja es veia a venir que seria una nit d'acord amb aquests temps nostàlgics: el català fora del Senat (tant que s'hi parlava), la CMT tornant a Madrid, els grisos tornant a València, el comissari policial homenatjant Gila amb el monòleg de " ¿Es el enemigo? Que se ponga ", i de corredor ferroviari, el central, por supuesto . A sobre, Meryl Streep havia brodat un paperàs tan creïble encarnant Margaret Thatcher que ja corrien esborranys d'un biopic de Manuel Fraga, que li oferirien a Bardem, perquè té la millor cara de mala llet del cinema espanyol. En aquest ambient de revival , The artist , amb el seu blanc i negre dels anys vint, va ser una de les triomfadores, tot i que va caldre advertir a tothom, especialment a la presidenta del PP de Catalunya, que la pel·lícula era muda.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi havia tres històries que no podien guanyar de cap manera el premi al millor guió original: la renovació de Guardiola, el pacte de Convergència i Unió amb el PP i la derrota de Chacón.

En canvi, tothom va trobar comprensible l'èxit de Midnight in Paris , la història de Francisco Camps, un home de negocis que viatja a la capital francesa a celebrar que s'ha doctorat i descobreix amb estupor que a les dotze de la nit se li apareixen Picasso, Buñuel, Dalí, Gertrude Stein, Cole Porter i Scott Fitzgerald. Ràpidament, el Dr. Camps els ofereix a tots una important suma de diners a canvi que assisteixin a una summit de famosos que se celebraria a València. Al principi, Picasso vol agafar els diners, però Buñuel treu la navalla i Dalí posa al Dr. Camps dues condicions: que compri bosses de Louis Vuitton per a tothom i que construeixi sobre el Túria un altar amb aire condicionat, des d'on el genial empordanès, amb un pa de pagès al cap, beneirà estudiants d'institut tapats amb mantes. El Dr. Camps no ho veu clar i truca a la Perla, que li recomana que parli amb Sheldon Adelson i li ofereixi Marina D'Or.

Al final no hi ha summit , perquè el Dr. Camps diu "Ei, vostè, bigotes !" cada vegada que parla amb Dalí, i el genial empordanès el converteix en rellotge tou. A la cinta, però, li sobren els deu minuts en què la Perla s'ofereix a Mariscal i Fernando Trueba per fer de protagonista a Chico i Rita i, per evitar-ho, Mariscal decideix que la pel·lícula sigui de dibuixos animats, mentre un Cobi arruïnat s'ofereix de mascota al Mobile World Congress.

Alguns premis, en canvi, estaven cantats: Xavi, millor director; Cuenca, Tello i Thiago, premiats per Els descendents , i Pepe, millor curt. El millor vestuari va tornar a ser una altra estatueta per al Dr. Camps, mentre que la millor pel·lícula en llengua estrangera va ser una coproducció catalano-mandinga que narra la historia onírica d'una gota que sempre fa vessar el mateix got.

L'estatueta al millor documental se la va emportar una cinta portuguesa sobre les insatisfaccions vitals de l'ésser contemporani titulada O homem que esperou no estacionamento dos árbitros.

stats