La setmana passada, tot l'establishment s'unia de nou en contra de la inacceptable dissidència, en contra d'aquells que creuen poder rompre amb les directrius donades, qüestionar el sistema de construcció europea visualitzat en la moneda única o viure per sobre de les seves possibilitats. Encapçalats pel ministre de Finances alemany, molts dels grans líders nacionals i fins i tot persones moderades com el president del Parlament Europeu carregaven contra l'errònia decisió d'Alexis Tsipras de convocar un referèndum per demanar als ciutadans si acceptaven o no el full de ruta marcat per la troica. Com és lògic, els principals mitjans de comunicació es feien ressò del desastre, la divisió i la ruptura que això provocaria.
Però vet aquí que els influenciables grecs, després d'equivocar-se donant el govern als radicals fa mig any, tornen a ficar la pota marcant la casella errònia, tot ignorant els savis consells que gratuïtament els oferia el gran estadista que per sort regeix el nostre destí com a espanyols. Quina raó tenia la ministra Tejerina quan afirmava que les urnes són perilloses, supòs que recordant unes impecables paraules pronunciades a Davos: "S'ha d'educar el poble perquè voti el líder correcte".
Per tant, als grecs no els ha bastat patir una de les pitjors crisis de les darreres dècades o veure com el tímid creixement econòmic que ja s'albirava, fruit indiscutible de les dures però necessàries retallades en sous i benestar, tornava a xifres negatives amb l'ascensió al poder dels germans hel·lènics de Podemos, uns radicals que continuen enganyant la ciutadania amb promeses buides i somnis impossibles. És a dir, que quan a la fi la medecina de l'austeritat començava a fer efecte, quan ja havíem rescatat les entitats financeres que havien invertit grans quantitats de milions cercant el progrés d'un poble endarrerit, quan els arguments de la injustament criticada troica es demostren irrefutables, aquells que tenen el valor de presentar-se com els pares de la democràcia la tornen a cagar.
El referèndum de diumenge, per molt que l'intentin vestir de democràcia, porta més problemes que solucions, ja que trenca els febles ponts que unien Grècia amb Europa i posa contra les cordes un Banc Central que només ha treballat per garantir el benestar i el progrés econòmic de la ciutadania hel·lena. Basta veure com Tsipras, tot just conèixer els resultats, va pregar a Draghi que no interrompés la línia de crèdit que dóna liquiditat a les entitats gregues.
Durant les darreres setmanes hem vist la mala intenció d'uns pocs que, apostant per la desinformació i la tergiversació, intentaven i encara intenten mostrar una realitat inexistent: que els grecs no són els culpables del frau i l'economia submergida, que un suposat dogma neoliberal aspira al patiment de les persones, que s'ha de repensar la construcció europea que ha portat tants d'anys d'estabilitat, que hi ha alternativa a un model polític, econòmic i social compartit per la majoria de països que formen la UE, etcètera. Només esper que aquesta onada d'irresponsabilitat no arribi a les costes espanyoles i el de la coeta no vegi incrementades les seves perspectives electorals gràcies al perillós joc al qual ens ha obligat a jugar el senyor Tsipras.
Almenys el referèndum ha portat una cosa bona, la dimissió d'aquell "chulo de barrio" anomenat Varoufakis, que amb la seva prepotència, l'evident manca de preparació i la seva impresentable manera de vestir estava disposat a tallar-se un braç per tal de portar Grècia a la ruïna i l'aïllament internacional. Veurem ara si el govern de Syriza agafa seny i accepta les immillorables condicions imposades per la troica per tal de fer enlairar un país llastat per les males decisions i per una ciutadania que ha cregut durant massa temps que pot viure a costa dels contribuents europeus.
El camí a partir d'ara no és gens fàcil. De fet, l'ego inflat de Tsipras pot suposar una important pedra en el camí de les negociacions, però hem de confiar en l'experiència demostrada dels gestors de la crisi i, sobretot, en la seva indiscutible bona voluntat. M'escarrufa llegir coses com que tot el patiment del poble grec és únicament un càstig que ha de servir d'exemple als que aspiren a seguir la deriva radical i esquerranosa de Syriza, que el Banc Central és una simple corretja de transmissió de determinats posicionaments ideològics o que la injecció milionària a Grècia només responia a interessos particulars de les entitats financeres.
Flac favor al somni europeu fan els que només saben enaltir un model que s'ha demostrat fallit. Com vaig escoltar un dia a una taula rodona, qualsevol mesura o estratègia política que vagi en contra dels interessos dels mercats, vertaders impulsors del benestar, la llibertat i el progrés, està condemnada al fracàs. Per molt que alguns es mostrin cofois i il·lusionats, l'oxi de diumenge no significa, ans al contrari, que s'hagin acabat els problemes grecs. El temps posarà cadascú al seu lloc.
