PERE NAVARRO: La moto que treu el morro al final

Té la senzillesa tranquil·la que tant ajuda un alcalde quan va al mercat. Fa cara de noi aplicat que sempre fa els deures. Va ser progre quan tocava i rarament surt d'un to convencional que el manté en segon pla i fa quasi impossible arrencar-li un titular.

S'emmiralla en Hollande i té prou paciència per esperar que el faci pujar la marea de les masses descontentes. Però abans haurà de superar la prova de foc d'unes primàries obertes on l'espera una Tura amb gana endarrerida de liderat i un Ros de populisme catòlic i assilvestrat.

Aposta per un perfil baix que provoqui el mínim rebuig i no tanca mai la porta a negociar. Camina amb peus de plom fiant-ho tot al dolç encant del catalanisme que peca de tou al Vallès per no semblar radical al Baix Llobregat.

Sota l'ombra allargada de Royes va interioritzar prou bé els automatismes de la docilitat perquè no el devori l'aparell que va deixar Montilla quan va ascendir als llimbs del Senat.

Du una moto silenciosa que només ensenya el morro a poques voltes del final, quan tots els favorits han tastat la duresa de la grava després d'avançaments massa arriscats.

Queda veure què farà si mai fa podi, perquè quan la cursa es basa tant en l'estratègia la ideologia acaba sent més prima que una orella de gat. Per arribar a dalt potser fa nosa però un cop hi ets has de demostrar que també pots pilotar sense anar a rebuf.