PP-CiU: arriba l'hora d'escenificar el divorci
El Parlament de Catalunya va sortir del ple sobre el pacte fiscal amb una posició clarament majoritària en favor de la correcció del sistema de finançament actual, que manté el desequilibri entre l'aportació de Catalunya a la resta de l'Estat i el que retorna per fer front a unes necessitats ara més desateses que mai.
L'únic partit fort que s'hi va oposar de ple va ser el PP, que fins ara ha garantit els pressupostos i la majoria de lleis del govern Mas. La relació, però, no podia durar per dues raons: els vuit mesos de govern Rajoy amb polítiques de recentralització i retrets a les autonomies, i l'acostament a unes eleccions a les quals CiU no pot presentar-se de bracet dels populars quan les dades del CEO sobre l'opinió pública indiquen que per primer cop més de la meitat de la població vol caminar cap a la independència.
La precampanya de CiU ha de fer evident l'allunyament del PP si no vol perdre el vot sobiranista. Davant d'aquest divorci (programat?), Sánchez-Camacho inicia el contraatac: centrarà el seu discurs, entre altres coses, en l'enfrontament entre els nostres territoris. Traslladarà a Catalunya la tàctica que ja aplica Rajoy a la Moncloa per enfrontar les autonomies.
L'argument del PP per tombar el pacte fiscal és posar de manifest els desequilibris inversors (Barcelona vs. Lleida). Si la Generalitat, a l'hora d'invertir, prioritza les zones més desfavorides, per què no ho ha de fer l'Estat?
També ha decidit insistir en l'argument del "sobrecost del nacionalisme". Enfront de la majoria social de catalans que creuen que ser espanyols no surt a compte econòmicament, el PP vol demostrar que les nostres institucions són un luxe que no ens podem permetre.
Els partits comencen a posar totes les seves cartes sobre la taula. Potser viurem per primer cop a Catalunya unes eleccions al Parlament amb programes sense ambigüitats. La societat ho agrairà: s'està acabant el temps de nedar i guardar la roba.
