El PP continua igual

Durant el debat de la segona investidura fallida de Pedro Sánchez, a alguns els va semblar veure indicis que el PP començava a fer el seu famós gir cap al centre, que tant li reclamen l’Íbex i quasi tots els tertulians de les televisions generalistes espanyoles. Això es va deure al fet que Pablo Casado hi va fer servir un to menys abrandat i xulesc del que és habitual en ell. Res més, perquè el discurs -el que deia Casado- era exactament el de sempre, és a dir, el no-res servit amb una guarnició de mentides, demagògies i apel·lacions als instint patrioters més primaris. Però tal com està el panorama, a un líder de la dreta (i encara més si és del PP) se li demana només que aconsegueixi un dia parlar sense insultar gaire ningú per considerar-lo un paradigma de centrisme i moderació, i un estadista de primera magnitud. Més que més, perquè en aquell debat, i per contraposició, Albert Rivera li va fer a Pablo Casado bona part de la feina amb les seves intervencions extravagants.

Tanmateix, el “gir moderat” del PP, l’enèsim en els últims vint anys, tornava a ser un miratge. Ben pocs dies després, el PP va situar l’estrepitosa (i vàcua) Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu al Congrés, i també l’obscur Javier Maroto en el mateix càrrec al Senat (després d’empadronar-se a Segòvia per ser senador autonòmic per Castella i Lleó, on no ha viscut mai ni hi té cap vincle). També va acabar de lligar amb Ciutadans i Vox els pactes de govern a les comunitats de Múrcia i Madrid, després d’haver-ho fet a Andalusia i a l’ajuntament de la capital d’Espanya, i va contribuir així activament a la regressió ultradretana (aquesta sí, consumada) de la política espanyola. I, sobretot, s’ha retrobat amb la seva principal senya d’identitat, que no és sinó la corrupció, ara que la Fiscalia ha demanat la imputació -per fins a nou delictes relacionats amb la sostracció de diner públic- d’Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, dues expresidentes de la mencionada Comunitat de Madrid que ja van haver d’abandonar el càrrec a batzegades i envoltades d’escàndols.

Corrupte i reaccionari, doncs, el PP continua lleial a les seves essències fundadores, d’ençà que Don Manuel Fraga es va treure del barret la germinal Aliança Popular, a fi que tot canviés sense que es produís cap canvi després de la mort (només física, no intel·lectual ni moral) del dictador. A Catalunya tenen ara com a líder l’amic Alejandro, un home pintoresc que es fa gràcia a si mateix i que pot aconseguir dur el PP català a l’extraparlamentarisme. A les Balears, el partit torna a navegar sense rumb, després d’estavellar-se històricament per segona vegada consecutiva contra una majoria d’esquerres i aconseguir uns resultats electorals encara per sota dels obtinguts per José Ramón Bauzá. A Espanya, el CIS el situa tres vegades per davall dels resultats dels socialistes en una eventual repetició d’eleccions. Però el PP és un partit d’estat, com el va definir el mateix Pedro Sánchez mentre li demanava l’abstenció a Casado. I això vol dir que persistirà.