El conte del PSC Que no va ser

Ni Pujol, ni Maragall, ni Carod-Rovira no han aconseguit ser Josep Pallach. Pujol es va passar per la dreta, Maragall per la Meseta i a Carod no l'ha seguit el partit. Per als qui no el situïn, Pallach, fill de pagesos i mestre, va ser un socialdemòcrata quan tothom era marxista i la dreta era menys dreta. Oh, la Transició! Pallach no va acceptar l'oferta de Willy Brandt de liderar el socialisme espanyol; ell volia un socialisme català. Aleshores Brandt va triar el jovenet Felipe González.

Si no hagués mort prematurament el 1977, Pallach s'hauria pogut convertir en president de la Generalitat. Era un Tarradellas més posat al dia: duia incorporada igualment l'aura de l'exili, però connectava amb el món obrer, amb el país real i amb l'oposició antifranquista. Amb ell, la unitat del socialisme s'hauria fet sobre unes bases més nítidament catalanes i més centrades ideològicament. Pujol hauria tingut un rival de més pes.

Aquests dies que al PSC, per molt que pesi als alcaldes, s'ha obert el debat, sorprèn que ningú, ni els consellers rebotats amb l'aparell montillista, no recordin Pallach. El mateix val per a ERC, on suposo que si pensen en Pallach se'ls apareix Carod. Aquest va voler centrar els republicans i fer que un dia, per osmosi governamental, acabessin confluint amb un PSC més catalanista. No se'n va sortir. El PSC va resultar impermeable i ERC, indomable. Finalment ha estat el nou Pujol qui ha guanyat. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, i aquest Pallach s'ha acabat.